A Copenhague, al final del passeig de la Princesa Heredera, està el parc del Rey, en el qual cada matí de l’estiu es representen contes d’Andersen, el més universal dels escriptors danesos.
He estat visitant-ho durant una setmana sencera per a veure l’espectacle. Però no el de les marionetes, sinó el del públic que, poc abans de l’inici de l’obra, arriba tranquil·lament per a gaudir d’un nou conte. Pares amb els seus xiquets, avis amb els seus nets o grups d’amics amb els seus fills ocupen les cadires acuradament repartides pel parc mentrestant, al fons, on s’estén la gespa del parc, altres pares estenen les seues mantes i esperen que la música done inici a la representació.
No hi ha sorolls. No hi ha carros deixats just on més molesta. Ningú corre fent ressonar la grava del sòl. Tampoc s’escolten els mòbils, ni alçar-se ningú mentre els actors ens ofereixen el seu treball. No hi ha pares que posen la jaqueta al seu xiquet a meitat de l’espectacle per a interrompre cinc minuts després per a llevar-li-la i tornar a posar-li-la de nou no siga que es constipe. I els adults estan tots al fons, per a no tapar la visió als més joves perquè… tots han vingut a gaudir de l’espectacle. No a donar-ho.
Sorprés per semblant exemple de civisme, de respecte als altres, li ho comentava a un amic de lloc. Ho tenia claríssim: en una bona societat hi ha bons col·legis que contracten bons professors, la qual cosa generarà bons alumnes que un dia seran bons ciutadans que acabaran per convertir-se en bons professionals, millors polítics i respectables persones. Gràcies als impostos que paguen uns i administren uns altres podran mantindre’s les escoles i així es genera un cicle virtuós que ha de repetir-se sense detindre’s mai. Sembla fàcil, però, per on es comença a canviar la roda perquè tot millore. Actuar com els danesos pot ser un bon principi.
