El niño que daba patadas a los cerdos, de Tom Baker, narra la història de Robert Caligari, de 13 anys i sàdic en potència. No ha encaixat mai en el que se suposa que un ha d’encaixar. Ha crescut tan allunyat com ha pogut de qualsevol tipus de sentiment que no li garantira una satisfacció cruel i malaltissa. I hui morirà. Sense ser conscient d’això, el seu últim dia serà un festival de violència i caos. Una vertiginosa novel·la de culte estrambòtica. I d’això parlem ací, de recomanacions de lectura per a xiquets i joves inquiets culturalment, però… Què ocorre a la nostra ciutat? Necessitem propostes culturals més enllà d’un contacontes, un pintacares, un taller en el Menador o una visita guiada al Castell Vell.

Necessitem constància, motivació, professionalitat i dedicació exclusiva per a fomentar un Castelló actiu culturalment; i això passa necessàriament per donar-li-ho als xiquets, però… Tenim biblioteques en precari, propostes fugaces i disperses, falta de motivació de treballadors culturals farts de viure a base de contractes temporals. Tenim un museu meravellós, que només amb deixar als seus treballadors un pressupost folgat per a programar activitats amb xiquets es convertiria en l’epicentre cultural. Tenim una xarxa de biblioteques amb professionals que farien les delícies de xicotets i majors, que només necessiten més personal i llibertat per a comprar els llibres en les llibreries de la ciutat (tenint en compte que el preu del llibre està regulat per llei i no suposaria comprar més car, al contrari). Tenim el Menador, que està caient en desús per la burocràcia que suposa demanar sala. Tenim una Casa de la Cultura que haguera de ser per a donar veu a tot el que necessite un espai per a expressar-se; per això necessita urgentment d’un agitador cultural i un bon repàs d’obra de paleta i pintura. Tenim l’Auditori i Borrull buit i oblidat. Tenim un premi de literatura infantil il·lustrada que es publica i no s’embene en llibreries. A Castelló tenim, tenim, tenim i no tenim res. Perquè tindre tants espais buits no serveix de res si no s’omplin de contingut humà.

La nova corporació municipal ha d’obrir-los i dotar-los de pressupost per a contractar personal que gestione aquests espais amb la màxima llibertat i independència. Per contra, Castelló té resistència cultural de qualitat, que escapa d’aquesta crítica. Gràcies Zona 3; gràcies Fundació Caixa Castelló; gràcies a tots els que s’atreveixen i arrisquen, que encara que som pocs, ho fem amb moltes ganes.