No existeix un període en la vida d’una persona amb mes canvis que l’etapa de l’adolescència (transició entre infantesa i adultesa). Un adolescent sol qüestionar totes les idees, fonamentalment les opinions dels seus pares. Persones que abans reverenciaven, cauen ara dels seus pedestals en fer-se conscients que els pares ni són tan savis, ni sempre tenen raó, qüestionant amb això l’autoritat.
Els pares haurien de prendre això com una etapa del creixement i desenvolupament, i no com una cosa personal. A pesar que sembla que l’adolescent es rebel·la per complet davant els pares, la veritat és que el rebuig dels joves cap als valors d’aquests sol ser temporal i superficial, perquè els valors dels joves tendeixen a romandre més prop dels pares del que sol creure’s. A pesar que sempre sorgeixen conflictes, la majoria dels adolescents té una relació positiva amb els seus pares, compartint els seus mateixos valors i valorant la seua aprovació.
El tipus de paternitat que sembla aportar el millor equilibri és la democràtica perquè ofereix acceptació i calidesa, capacitat per a actuar segons normes i valors, desig d’escoltar, explicar i negociar, atorgant amb això més autonomia. Concedir aquesta autonomia psicològica ajuda als fills a ser més responsables, mentre que la calidesa ajuda a enfortir l’autoestima i les habilitats socials.
Com més fort siga l’interés dels pares en la vida dels seus fills, més probable és que aquests aconseguisquen metes més altes. Es considera que la maduresa mental s’aconsegueix quan s’aconsegueixen metes com descobrir la pròpia identitat, independitzar-se dels pares, desenvolupar un sistema de valors i establir relacions madures d’amistat i amor. En aquest punt, algunes persones mai abandonen l’etapa de l’adolescència, siga com siga la seua edat cronològica.
