Són moltes les famílies que, durant aquest confinament, s’han posat en contacte amb mi mitjançant les xarxes socials per preguntar-me si crec, com a experta en psicologia infantil, que els xiquets patiran algun trauma per aquesta situació. És curiós perquè abans no havia rebut cap visita a la meva consulta per si el nostre fill anava a tindre seqüeles quan fos més gran perquè nosaltres, els seus mares i pares, estiguéssim 8 hores treballant fora de casa, per portar-los a tots els llocs amb presses, per passar hores setmanals davant de pantalles o en classes extraescolars, allunyats de les seves figures d’afecció. En certa manera, m’atreviria a dir que no és curiós, és la nostra realitat. Una realitat a la qual estàvem tan acostumats, que havíem interioritzat i naturalitzat de tal manera que no ens cuestionàvem. Però va arribar la covid-19 i ens va fer parar, pensar i reflexionar. Ens va envair la por i la incertesa i les preguntes. Però no ens atormentem, que la por no ens paralitzi i ens ajude a avançar.

Estem vivint una situació extraordinària i hauríem d’aprofitar per aprendre amb els nostres fills, dels seus jocs, inquietuds i aficions; per ensenyar-los tot allò que les presses no ens permeten ensenyar i preferim fer nosaltres perquè ho fem millor i més ràpid; per no atabalar amb les tasques escolars, no entrem en competicions ni discussions per elles; per aturar-nos i observar-los mentre fan, riuen, ballen, llegeixen, etc., i adonar-nos que aquesta oportunitat és com el temps que també passarà. Aprofitem-la abans que penedir-nos de no haver aprofitat. Gaudim del que la vida no ens permet gaudir, de la lentitud, els nostres fills, la nostra parella i la nostra llar.

Espere que quan passen els anys els nostres fills recorden aquests dies com el temps que van gaudir dels seus pares. Que ho facen depèn de nosaltres.