En el moment en el qual ens convertim en pares assumim aquesta responsabilitat amb molta il·lusió, però també amb preocupació, per saber si ho estarem fent bé com a responsables del seu aprenentatge. Tenim clar que, al llarg de la seua educació, han d’existir, entre altres valors, els que impliquen que siguen respectuosos, amables, bondadosos i tolerants amb el seu entorn, i també que sàpien reconèixer els seus errors.

En fi, volem aconseguir que maduren a poc a poc i aconseguisquen ser bones persones el dia de demà. Per què tot açò, en molts casos, es desdibuixa quan els pares se separen? Ens hem plantejat alguna vegada la incongruència entre el que els hem anat inculcant i el que els estem transmetent en el moment de la separació?

És llavors quan als xiquets de pares separats o divorciats se’ls canvien els rols de manera immediata i, d’aquesta forma, contemplen que l’odi està permès. La ràbia i frustració es reflecteix en la nostra comunicació amb el ‘ex’; el perdó pot no existir. Assumeixen un paper que no els correspon ni com a fills ni per edat, com pot ser el de missatger, el de protector, el de psicòleg o el d’aliat.

Així mateix, han de respondre amb més maduresa i sensatesa de la qual la que els pares estan reflectint en aquell moment, ja que com a norma general els xiquets i les xiquetes no volen ferir al seu papà o la seua mamà.

Tinguem clar que ells no són el problema de la situació, ni tampoc tenen la solució. El que no haja funcionat la parella o s’estiga portant la separació fins al límit ha de quedar-se al marge de la nostra responsabilitat com a mares i pares, que és el que ells criden en silenci.

La nostra actitud en aqueix procés de canvi marcarà la diferència pel que fa a l’educació del menor. Tu tries! Tu eres l’adult!