Si Krisztina hagués pensat el que havia de succeir, hagués fugit amb els seus fills lluny, molt lluny. Haguera volat com un ocell encantat, com una cigonya amb un farcell. Era una noia valenta, molt valenta, bonica, activa, preocupada per l’educació dels seus fills, treballadora, sensible, culte/instruida, amb interés pels demés, feia esport... Estimava a la seva familia com totes les mares, estimava la seva vida, exceptuant els mals moments, que els tenia, com moltes dones de la nostra societat actual. Tampoc és que jo la conegués moltíssim, però el poc que la coneixia m’havia agradat. La recordé amb un somriure. I així ho comenta tothom. Una bona noia, jove, amb futur.
Si els amics, els veïns, els familiars... algu hagués pensat que havia de succeir, haguérem reaccionat. Ho haguérem denunciat, l’haguerem intentat ajudar… Com? No sabem. Aquest és sempre i serà el nostre gran dilema. Com es pot ajudar a les persones que veiem que són maltractades?
Normalment la persona que pateix el maltractament aguanta perquè estima, perquè hi ha fills, creuen que és millor mantenir el nucli familiar, perquè no tenen possibilitats econòmiques, perquè es perdona, però no s’oblida, pensa o desitja que no la tornin a maltractar, ja sigui psicològicament com físicament.
Però ara poc podem fer ja. Plorem i estem desolats per la mort de Krisztina i esperem que els fills es recuperin de les greus ferides físiques, que els professionals i la gent que els estima, el seu entorn els ajudin a tirar endavant amb les seves joves vides truncades per sempre. No sóc especialista, però cal endurir lleis, el sistema no funciona o falla masses vegades. Cal més protección per les víctimes; dones i fills. Que tanquin immediatament als agressors, encara que només s’hagin rebut amenaces, no cal deixar temps a veure si són reals. A la vegada la societat, l’entorn de les persones maltractades hem de reaccionar, hem de denunciar allò que la víctima no s’atreveix, no veu, cal parlar més fort i clar. Siguim conscients que estem parlant d’un problema social greu que afecta a homes i dones, cal que tots alcem la veu i cridem no a la violència dins la famíliaA, ja que no és únicament de génere. Agredir fins als propis fills? A la vegada des de les escoles i instituts s’intenta educar.
Sencillament, Dones de Benicàssim (enguany va córrer amb nosaltres a València), companyes, amigues, entrenadors, educadors/es, pares/mares, persones que havíem tingut l’alegria de compartir algún moment amb Krisztina i els seus fills... t’enviem una forta abraçada siguis on siguis. Et tindrem al cor. H
*Professora d’Educació Física i presidenta Dones de Benicàssim
