Amics i amigues d’aquesta tribuna, el 27 de maig vam realitzar l’acte central al teatre El Raval del 50 Aniversari de la constitució de CCOO al País Valencià com a sindicat. Davant d’aquest fet, nombroses han estat les ocasions en què se m’ha preguntat per què reclamava un canvi de govern. La meva resposta sempre ha estat la mateixa: estem davant d’una situació d’emergència social, necessitem un canvi radical. Unes polítiques que atenguen l’important, i seguint un ordre de prioritats. En aquests anys s’ha produït una redistribució de despesa pública en benefici de l’oligopoli elèctric i del bancari. Així, les subvencions i els pagaments compensatoris al sector energètic es van disparar el 469%, és a dir, es va multiplicar per cinc vegades fins a arribar als 6.000 milions d’euros. Per la seva banda, el pagament per interessos als creditors -bàsicament la gran banca i els fons d’inversió- va augmentar en 18.206 milions el 2014 en comparació amb 2009.

Vaig a intentar fer un resum. I perquè sàpiguen de què estic parlant: 77.000 milions s’han retallat en qüestions fonamentals per a la vida de les persones i de l’economia a l’Estat entre 2009 i 2014. És una xifra recurrent, perquè si no hi ha canvis en la política de despesa, aquesta retallada es repetiria en cada exercici. S’ha deixat de gastar gairebé 1 euro de cada 3 en aquest període. Els capítols que suporten els majors ajustos són la inversió i la remuneració dels empleats públics, 40.569 milions d’euros, una reducció equivalent 70% en termes reals. Els empleats públics també paguen una bona part de la factura, perquè la despesa de personal retrocedeix en 10.626 milions d’euros. Aquesta caiguda de la massa salarial es deu a la devaluació salarial i al menor nombre de persones treballant en el sector públic. La despesa en I + D es redueix fins a un total de 2.294 milions d’euros. Es produeix un greu retrocés en salut i en educació, sumats a 2014 s’han gastat 18.400 milions d’euros menys que en 2009. La despesa sanitària s’ha reduït en 9.600 milions d’euros, un retallada que afecta de manera especial al personal sanitari perquè la seva remuneració es redueix en 3.244 milions d’euros. La despesa educativa pateix una retallada de 7.394 milions d’euros. Aquí també són els empleats públics els que pateixen perquè la remuneració dels assalariats perd 3.705 milions. Després dels salaris és la inversió la segona variable amb més retrocés, 2.235 milions d’euros meny, un 70%. Resulta curiós que els concerts amb les escoles privades tan apenes han caigut el -1,2% en un període en el qual l’ensenyament públic ha patit intenses retallades.

La prestació que més es redueix és la protecció per desocupació: de 2009-2014 la despesa s’ha reduït en 7.231 milions d’euros. Hi ha menys desocupats amb protecció i més cada vegada cobren prestacions més baixes. També ha caigut la despesa en malaltia i incapacitat laboral en un país que té un greu problema demogràfic. Retallades en la política social d’habitatge i suport a les famílies amb problemes per pagar el seu habitatge.

I seguiríem amb el medi ambient, cultura i esport, cooperació internacional, les polítiques sectorials i un ròssec de despropòsits. D’aquest anàlisi es pot treure una conclusió: la política de l’austeritat compulsiva i de les retallades generalitzades ja no té més recorregut. Ja s’està tocant l’os de l’estat del benestar i no es pot seguir reduint la despesa sense debilitar-ho de forma extrema, cosa que ja es reconeix no només des d’organitzacions com l’FMI sinó per membres del mateix govern en funcions, quan diuen que s’han passat quatre pobles, veritat ministre Margallo?

Per això i per la supèrbia del corró parlamentari que ha governat el PP, mereixen que la majoria social d’aquest país els posem en el seu just lloc, això és, a l’oposició. H

*Secretari General de CCOO-Castelló