Amigues i amics d’aquesta tribuna, com hauran pogut escoltar o llegir a CCOO estem de celebració, celebrem 50 anys des de la construcció de CCOO PV , durant tot el 2016 molts actes, exposicions, jornades, etc ... De fet l’acte central que anem a tenir a Castelló serà el proper divendres 27 a les 18.30 al teatre El Raval. Amb açò pretenem fer un reconeixement a les persones, homes i dones que van donar el millor d’elles en la seva lluita incansable per aconseguir drets i llibertats en aquest país. És de justícia, reconèixer a tantíssima gent l’aportació que van fer personalment i col•lectivament en la seva lluita contra aquella dictadura ferotge que els va tocar combatre. Diem que Franco va morir al llit però la dictadura ho va fer als carrers, molt va tenir a veure en aquell moment històric CCOO. Per això avui en aquesta tribuna i en l’aura del nostre aniversari, vull parlar-los d’una persona sense la qual la democràcia i les CCOO no s’entendrien.
Marcelino Camacho va ser una peça clau en el ressorgiment del moviment sindical després de la gran derrota de la Guerra Civil. Com a líder sindical de CCOO i com a dirigent comunista va ser un dels grans protagonistes de la Història d’Espanya de la segona meitat del segle XX: durant el franquisme, la transició i la democràcia. De gran lucidesa, mai va perdre el nord, i sempre va tenir clar que cal apostar pels treballadors com a subjecte històric del canvi, ja que el món no està fet a la mida dels més febles. El cost de la seua aposta és la presó, el desterrament, l’acomiadament, la marginació i molt sacrifici. Va ser el fundador de Comissions Obreres i un model de compromís amb la lluita antifranquista, per les llibertats, la pau i pels drets laborals. D’una honestedat a prova de bomba, va personificar la millor tradició del moviment obrer: els que van organitzar els sindicats sempre van ser els més austers, els més qualificats, autodidactes i amb més consciència de classe. El seu coratge i voluntat de ferro eren mítics per no rendir-se i seguir combatent el desordre capitalista. Les grans persones es posen a prova en els moments decisius. I Marcelino va superar totes les proves davant la repressió i la presó, davant les discrepàncies internes i les decisions difícils. El seu lema ara es reprodueix a les xarxes com un resó: “Ni nos domaron, ni nos doblaron, ni nos van a domesticar”.
La seua gran força van ser les seues idees i conviccions. Coherent cap a fora i cap a dins , va exigir la democràcia política i la llibertat sindical al país en plena dictadura i va defensar la democràcia interna en les organitzacions a les que va pertànyer.
En Marcelino ressaltava la seua qualitat humana, que s’expressava en la senzillesa, bonhomia i caràcter afectuós. Potser per això i per la seva solidesa ideològica va ser insensible als afalacs del poder. Sempre va estar molt sobrat d’autoritat moral, tant davant els amics com davant els enemics. D’aquí el seu talent per sumar i no per restar. Però sobretot, va destacar per la seua coherència, que va compartir amb la seua estimada companya Josefina Samper. Marcelino sempre va ser fidel als treballadors i a ell mateix. Quan va tornar la vista enrere per fer balanç ho va expressar de manera rotunda : “Si tuviera que volver a nacer, volvería a hacer lo mismo”.
En aquests moments cal preguntar-se quina ciutat és aquella que no reconeix els seus millors homes i dones? A nosaltres ens queda el seu exemple en aquests temps difícils, on a més de referents polítics necessitem, sobretot, referents morals. Potser per això els que vam anar a acomiadar-lo en el seu enterrament en el 2010 (personalitats a part) érem treballadores, jubilats, parades, joves, gent del poble pla que volia donar-li les gràcies. Així li ho anem a sol•licitar al Govern de la ciutat de Castelló, en breu. Per tot el que s’ha dit , que el Carrer Marcelino Camacho sigue aviat una realitat. H
*Secretari general CCOO-CS
