Fa unes setmanes es va fer pública l’exhortació apostòlica del papa Francesc que porta per títol Crist viu. En ella, inspirant-se en les aportacions dels participants en l’última assemblea del sínode dels bisbes, on s’ha reflexionat sobre la missió de l’Església d’acompanyar als joves i ajudar-los en el discerniment vocacional, ens ofereix les seues reflexions sobre el repte que suposa en el moment actual acostar-se a ells perquè obrin el seu cor i la seua vida al Senyor, i també sobre la necessitat que té l’Església d’aprendre d’ells si vol mantenir-se jove i no perdre l’entusiasme cercant falses seguretats mundanes. Ella no està únicament per a ensenyar als joves. També ha de deixar-se interpel·lar per ells. Donada la importància que aquest document pot tenir en la tasca pastoral, dedicarem unes setmanes a comentar-lo.
La joventut de Jesús va ser una preciosa preparació per a viure una missió que li exigiria el lliurament de la vida. En eixa etapa de la vida el Senyor, juntament amb la seua família, va passar per moments de dificultat com l’exili en Egipte i el retorn a Natzaret. Aquest temps va estar caracteritzat també per la vida humil i senzilla a la casa familiar, per l’obediència a Maria i Josep i per la vivència de la religiositat pròpia del poble d’Israel, com ho mostra l’episodi de la peregrinació a Jerusalem per a la celebració de la Pasqua quan tenia dotze anys. Tot això que es veia externament era expressió del camí espiritual que el Senyor vivia interiorment. L’etapa juvenil de Jesús va ser un temps de creixement «en saviesa, edat i gràcia davant Déu i els homes» (Lc 2, 51), un període d’aprofundiment en la seua relació amb el Pare i amb els altres. Això implica madurar en la relació amb el Pare i en l’obertura a ser conduït a realitzar la missió que Déu encomana. Que no perdem la il·lusió per convidar als joves a dirigir la seua mirada al Senyor.
*Bisbe de Tortosa
