Sant Agustí, al mencionar les obres de misericòrdia, a les indicades per Crist en el cap. 25 de l’evangeli de Sant Mateu afegeix altres: corregir el dèbil, consolar l’afligit, orientar a qui va errat, aconsellar a qui dubta i ser indulgent amb el pecador. Com veiem, ja distingia entre obres de misericòrdia corporals i espirituals. Serà amb Sant Tomàs d’Aquino quan la llista de set obres de misericòrdia espirituals (juntament a les set corporals) es consolidarà en la tradició cristiana.
La setmana passada ja ens vam referir a una d’aquestes obres de misericòrdia espirituals: qui visita al malalt o al pres ha de portar-li el consol de l’amor. Hui ens aturem breument en altres tres que tenen un element comú: el seu instrument no és un altre que la paraula. Segurament molts hem conegut persones que viuen en un estat permanent d’incertesa, d’inseguretat en les seues decisions o de dubte. Aquestes persones dubitatives generalment són dèbils. Junt al dubte, la ignorància és també una altra forma de pobresa que pot assumir formes diverses. La més evident és la d’aquells que no poden accedir a una educació digna. Però actualment en el nostre món ens trobem amb la pobresa d’aquells que, per influx de l’ambient cultural, viuen en una situació d’ignorància religiosa i rebutgen Déu i Jesucrist sense haver-los conegut. Finalment, pensem també en aquelles persones que busquen la felicitat per camins que els porten a l’autodestrucció o que generen patiments i mals als qui els envolten.
Aquestes persones són pobres. Com podem remeiar les seues pobreses? Amb una paraula adequada, pronunciada amb amor i humilitat; que tinga en compte la situació de cada persona; que anime a l’angoixat; que il·lumine a qui no aconsegueix descobrir la veritat de la vida; que òbriga els ulls per descobrir la verdadera saviesa; i que corregisca a qui erra. H
*Bisbe de Tortosa
