Benvolgudes lectores i lectors d’aquesta tribuna, segurament a una part importantíssima de la ciutadania se’ns ha quedat cara de “gilipollas”, quan després de moltíssims anys d’estar escoltant que hisenda som tots i totes, d’haver invertit diners públics en donar-li el màxim de publicitat a eixe lema o eslògan per part dels diferents ministeris d’hisenda per a que cap “españolito o españolita de a pie” es quedara al marge d’acomplir amb les seues obligacions com a contribuent, se’ns ha vingut a confirmar a través de l’incipient judici sobre el cas Nóos algunes sospites ara ja inqüestionables. I és que ni Hisenda som tots ni la justícia es igual per a tots i totes.
Segurament quan es va parir la Llei de l’Impost sobre la renda de les Persones Físiques (IRPF), la de l’Impost sobre el Patrimoni o la de l’Impost de Societats, sobre les que alguna cosa tingué a veure l’aleshores ministre del ram Jaime García Añoveros, es vindria a dir que ningú deuria escapar a la contribució del sosteniment de l’Estat. Un estat social tal i com s’arreplega en la sagrada Constitució del 78, intocable per a algunes qüestions, que des de la meua humil opinió requereixen ser revisades, i incomplida en moltes, sobre tot aquelles que afecten a drets fonamentals de ciutadania o de dignificar les gents i per tant el propi Estat.
Vergonyosa (i no em ruboritze en catalogar-lo així) l’actuació de l’Advocacia de l’Estat, on hem pogut veure que en lloc de treballar i argumentar per als interessos de l’Estat (som tots i totes), ha treballat més com advocada de la defensa de Cristina de Borbón. On se’ns ha faltat al respecte als qui hem vingut contribuint i creient en eixe principi essencial per a eixe volgut Estat Social i de Dret.
En un país on la gran majoria social ha estat víctima de les polítiques aplicades, basades en retallades per al que venen a ser les potes que sustenten l’Estat social, serveis públics, sanitat, educació, serveis socials, dependència, vivenda, investigació i un llarg etcètera, com a conseqüència segons el Govern del PP per a contindre la despesa pública, el deute públic, la contenció del dèficit i no sé quantes coses més... És en eixos moments, on les grans patriotes més han defraudat les arques públiques i ha estat des d’aleshores quan més s’ha incrementat la desigualtat, la pobresa infantil, la pobresa extrema, la falta de qualitat de vida per a moltes llars i el treball indecent.
Però en eixe deler de defendre la infanta Cristina, ni l’advocat de la defensa, Jesús María Silva, ni l’advocada de l’Estat estigueren sols, el fiscal de l’Estat, ha vingut a contradir això que tant el pare de l’acusada com el germà (ambdós Reis) s’han entestat en defendre davant l’audiència en els seus discursos de la Nit de Nadal, quan han manifestat que la justícia és i deu ser igual per a totes i tots, i tots i totes iguals davant la llei. Ja veuen vostès, benvolgudes lectores, alguna cosa que m’ha agradat del que han dit aquestos senyors i van els seus vassalls i les contradiuen.
No som iguals davant Hisenda les persones empresàries serioses i responsables que no defrauden, treballadores que estem subjectes a una nòmina i a més per convicció tributem el que ens correspon, ni la persona autònoma que ha de pagar la seua quota tinga o no treball, guanye més o menys, ni els qui han guanyat 13.000€ l’any fent 80 hores setmanals en dos treballs.
I com a mostra de que no som iguals davant la llei, que li ho pregunten a Jaume Matas, expresident de les Balears segut al banc dels acusats, mentre l’exalcaldessa de València, Rita Barberà i Francisco Camps (tío Paco) expresident del Govern de la Generalitat Valenciana, per cert tots ells del PP, han sigut els grans absents d’aquest lamentable episodi en aquesta tragicomèdia, que és com l’haguera designat Fernando de Rojas, tal i com ja va fer al segle XV amb La Celestina. H
*Secretari general CCOO Comarques Nord
