En el capítol 18 de l’Evangeli de Lluc trobem dos paràboles que, encara que aparentment són molt distintes, estan unides per dos temes comuns: l’oració insistent i feta amb humilitat té com a efecte la revelació de la justícia de Déu amb els pobres i els pecadors.
En la primera, ens trobem amb tres personatges: una viuda, un jutge i Déu. En el temps de Jesús les viudes eren les persones més desprotegides de la societat. El jutge, en canvi, representa a aquells que, orgullosos i plens de superba pel poder que ostenten, tenen un cor insensible cap als més necessitats. Es nega a atendre la viuda que li demana justícia enfront del seu adversari. La virtut que Jesús lloa en aquella dona és la seua perseverança en l’oració. Jesús ens insinua dues condicions perquè la oració arribe a tocar el cor del Pare. La primera es refereix al contingut de la nostra súplica: hem de demanar a Déu que ens “faça justícia”, que ens done aquell do que necessitem per viure en la plena alegria: l’Esperit Sant que Déu dóna als que li demanen. La segona condició és la perseverança. Ser constants en la pregària és signe de confiança en Déu.
La segona paràbola té tres personatges també: el publicà (considerat per tots un pecador), el fariseu (prototip d’aquells que confien en si mateixos per considerar-se justos i menyspreuen els altres) i Déu, a qui es dirigeixen tant el fariseu com el publicà. El fariseu exhibeix les seues bones obres davant Déu, li mostra la seua pròpia justícia. Està tan ple de si mateix, del que és i del que fa, que en el seu cor no hi ha espai per a Déu. El publicà, en canvi, no té res a mostrar-li a Déu. A més de ser considerat pecador per la societat del seu temps, ell també se sap pecador. No pot presumir de res davant Déu. Aquesta oració canvia la mirada de Déu sobre els homes. Si volem experimentar la misericòrdia de Déu, no ens cansem de pregar amb humilitat i confiança. H
*Bisbe de Tortosa
