Abans m’agradava el futbol. A pesar que el Barça i el Madrid sempre han predominat en la Lliga, la competició era justament això, una competició. El valor afegit depenia, en major o menor mesura, del número de socis dels equips i del suport social amb què comptaven.

Ara tot és diferent. Les distàncies entre “els dos grans” s’han fet abismals. En bona mesura, gràcies als contractes de televisió. Al contrari del que ocorre en la majoria dels països europeus, on el repartiment entre els clubs és relativament equitatiu, ací la diferència és “galàctica”.

A això se li afig la tremenda comercialització dels jugadors que ha sofert la lliga en els últims anys. Hui en dia ja no sols prima l’aspecte esportiu a l’hora de fitxar sinó, especialment, els rèdits econòmics que se’n poden derivar, de la compra i, també, de la posterior venda.

I per a reblar la situació, la saturació televisiva del futbol, amb almenys un partit cada dia, ha contribuït a anar buidant a poc a poc els estadis. Com també els informatius i els “espais esportius”, on només es parla de Messi, de Ronaldo i de Mourinho. Quan estava.

Però no tot és roin. Els xinesos deuen estar pagats de poder veure este diumenge a les 12 un interessantíssim Real Societat-Granada.

Afortunadament encara queden uns pocs clubs que cuiden la cantera i tot el que envolta al futbol: l’educació dels jugadors, les arrels a una terra, a un poble, a una cultura. I en este big bang futbolístic podem estar orgullosos de tindre, ben a prop, un d’estos clubs. H

*Portaveu de Compromís a la Diputació de Castelló