El mas de Penyagolosa

Justament hui, al mateix temps que s’està celebrant l’acte simbòlic de lliurament de les claus de l’històric mas de Penyagolosa al govern valencià, creiem que és moment de recordar que en 2008, Josep Carda, director del Parc aleshores, i Carmen Olmos, cap del Servei d’Espais Naturals de la Generalitat, van entendre que calia negociar l’adquisició del pic de Penyagolosa amb els propietaris dels tres masos que el constitueixen i començaren un procés que hui acaba de culminar feliçment. A parer nostre, val a dir-ho, és un encert que la Generalitat haja iniciat l’adquisició del pic començant pel mas de Sanaüja i volem explicar-ne les raons.

Temps enrere no era infreqüent que als masos se’ls adjudicara el nom d’un dels seus masovers, però calia que aquestes persones aplegaren a ser suficientment conegudes socialment i valorades per les seues qualitats singulars. Però ens trobem davant d’un cas un poc especial. El tio Sanaüja degué ser un personatge poc corrent, extraordinari en podríem dir, i amb un gran reconeixement entre la població de Xodos i també en els pobles veïns. Tan destacat com perquè un mas inequívocament identificat des de l’edat mitjana com el mas de Penyagolosa, passara a denominar-se mas de Sanaüja.

D’altra banda, que al llarg de tants segles s’haja anomenat el mas de Penyagolosa no pot ser casual. De fet, sembla que la totalitat del pic de Penyagolosa pertanyia al senyoriu de l’Alcalatén, per això la nevera del Comte (d’Aranda), feta l’any 1602, que actualment pertany al terme municipal de Villahermosa, corresponia aleshores a la circumscripció de Xodos. El contracte de lloguer d’aquesta robusta construcció es va fer tanmateix a nom de Llucena, tal com consta en els arxius d’aquesta vila, perquè Antonio Ximénez d’Urrea, comte d’Aranda i senyor de la Tinença de l’Alcalatén, volia assegurar-se el cobrament i, a causa d’una epidèmia, en aquells anys Xodos no podia pagar i va haver d’annexionar-se a Llucena.

Cal dir que les modernes demarcacions municipals, filles de la reforma liberal del segle XIX, en aprofitar els vèrtexs geodèsics per a fer que els límits de terme foren més fàcilment entenedors, van portar els termes de Vistabella i Villahermosa fins al capdamunt del pic.

DURANT UNA BONA part del segle XX, el mas de Sanaüja el van gestionar Manuel i Francisca primer, i Carlos i Delgadina després. Sempre van ser bona gent, amable i generosa. Com ara quan mossén Elies, com a prior de Lledó, i Miquel Peris com a president del Centre Excursionista de Castelló, els van demanar permís per a fer una actuació dins de la finca del mas i els propietaris van accedir sense posar-hi impediments. L’autorització sol·licitada era per a edificar al cim del pic un piló d’obra cilíndric de 3 o 4 metres de diàmetre, amb dues capelles, una per a la lledonera mirant a Castelló i l’altra per a Sant Joan mirant a l’ermitori. Els obrers més prestigiosos de Xodos es van fer càrrec de l’obra.

Així mateix, aquests propietaris tampoc es van negar quan, posteriorment, se’ls demanà construir la caseta de l’Ombria, un refugi que hi ha a vora camí, si fa o no fa a la meitat de la senda de pujada al pic, també dins de la finca. Ni s’oposaren tampoc a fer l’observatori forestal de prevenció d’incendis dalt al cim, en terreny del mas. Degut a aquesta amabilitat, la part del pic més trepitjada actualment pels excursionistes és la del mas de Sanaüja, potser com un homenatge implícit a l’antic mas de Penyagolosa.

A aquelles persones que visiten Xodos els pot sorprendre descobrir que siga el terme municipal castellonenc amb un major desnivell geogràfic intern, que va des dels 600 metres del mas de l’Estepar fins als 1.815 m del cim de Penyagolosa. Un terme culturalment i mediambientalment atractiu que s’integra en el Pla d’Ordenació de Recursos Naturals de Penyagolosa. Tant de bo que el canvi a titularitat pública de l’antic mas de Penyagolosa acabe representant també un punt d’inflexió i de canvi en el model de gestió d’aquest parc natural. I tant de bo evolucionara en el seu govern quotidià cap a formes de gestió inclusives de la població i dels usuaris fins a equiparar-se als estàndards de qualitat internacionalment acceptats. Tant de bo canviara cap a una gestió moderna i pròpia del segle XXI, tal com es fa en els parcs naturals ben valorats d’arreu del món.

Les poblacions dels municipis de Penyagolosa s’ho mereixen, si més no, per haver construït durant segles aquest patrimoni natural, cultural i social, que ara resulta digne de ser qualificat de parc natural. I tan important com açò, el conjunt de la població valenciana té el dret a gaudir de forma eficient i sostenible d’aquest massís de Penyagolosa, tan simbòlic i emblemàtic per a tots i totes. Desitgem un nou model de gestió que ho faça possible.

*Artur Aparici, professor jubilat de la Universitat Jaume I

*Associació Cultural l’Argivello

*CIM Penyagolosa Xodos (Club d’esports de muntanya i escalada de Xodos)

*Associació Cultural Llucena