Durant aquests dies l’ambient que es percep als carrers dels nostres pobles ens parla de la proximitat del Nadal. La publicitat porta a molts a pensar que per a celebrar bé aquestes festes és necessari preparar moltes coses. En canvi, la litúrgia de l’Església durant el temps d’Advent, el primer diumenge del qual celebrem avui, ens convida a esperar santament la vinguda del Senyor al nostre món. Aquest fet ens indica la situació paradoxal a la qual ens ha conduït el context cultural, social i espiritual que estem vivint pel que fa a la celebració del Nadal: quan més diluït queda el seu sentit autèntic, per la publicitat que ens arrossega a viure’l envoltats pel consumisme, amb més força se sent la necessitat d’una celebració autèntica del naixement de Crist.
Durant els diumenges del temps de l’Advent escoltem un primer anunci: El Senyor ve al nostre món. Hi ha un segon aspecte del missatge de l’Advent: el Senyor ve a salvar-nos. A molts dels nostres contemporanis aquest anunci segurament no els dirà gran cosa. No obstant això, any rere any, l’Església ens anuncia: El Senyor ve a salvar-nos. I amb aquest anunci ens està recordant que l’home no pot salvar-se a si mateix i ens convida a no caure en la supèrbia de pensar que no necessitem a Déu.
Aquests anuncis ens porten a la pregunta que cadascú de nosaltres ens hem de fer durant l’Advent: Quina és l’esperança de la meua vida? On espero trobar la felicitat del cor? Les persones tendim a cercar la felicitat en coses que mai podran omplir el desig profund de salvació que hi ha en nosaltres. Segurament tots haurem experimentat alguna vegada que, quan ja hem aconseguit el que desitjàvem, descobrim que comencen a aflorar nous desitjos. En Advent, l’Església ens ensenya que només en l’obertura al Xiquet de Betlem trobem el camí de la vertadera vida.
*Bisbe de Tortosa
