Quan reflexionem sobre la situació de l’Església, sovint afirmem que estem vivint uns moments de crisi. Aquesta sensació ens impedeix veure moltes vegades els grans dons que Déu ens ha regalat. El gran regal de Déu a l’Església és la santedat dels seus membres i el seu gran tresor són els sants. Hem d’agrair a Déu que, enmig d’un temps en què sentim les dificultats de l’evangelització, ens haja regalat uns testimonis de santedat tan lluminosos per al nostre món. Un d’ells és Santa Teresa de Calcuta, canonitzada pel Papa Francesc fa unes setmanes. La seua figura resulta familiar a tota una generació de cristians.
Va entregar la vida per mostrar la llum de Crist i saciar la set de Déu als necessitats d’amor, que eren per a ella els pobres de Calcuta. La congregació de les Missioneres de la Caritat, fundada per ella, continua la seua obra en tot el món. La seua tasca va ser unànimement reconeguda. La concessió del premi Nobel de la pau va ser el signe de l’admiració que va despertar.
Però el secret de la santedat està dins, en el cor, en l’amor al Senyor, en la fidelitat als compromisos, malgrat les dificultats i les foscors. La grandesa d’aquesta dona està en el seu camí espiritual: en el desig de ser missionera, que la va portar a ingressar en la congregació de les germanes de Loreto; en el vot privat que va fer l’any 1942 de donar a Déu qualsevol cosa que li demanara; en la resposta a la «crida dins de la crida» que el Senyor li va fer el 10 de setembre de 1946, durant un viatge amb tren «per a anar als carrers a servir als més pobres». No va viure açò com un projecte seu, sinó com una crida «a deixar-ho tot i seguir-lo a Ell als barris més miserables».
Va haver de prendre decisions doloroses: abandonar la congregació a la qual pertanyia. Va haver de passar una nit espiritual que la portaria a una fe pura i nua. I malgrat tot açò, va ser fidel al desig de saciar la set de Crist.
*Bisbe de Tortosa
