Acabem d’iniciar el temps de Quaresma. Aquest fet actualment passa desapercebut per a molts cristians. La secularització de la societat i la privatització de la pràctica religiosa que s’ha produït en la nostra cultura, han reduït la vivència de la fe a una cosa merament subjectiva i han portat a què certs usos i costums que en altres èpoques eren comuns, siguen desconeguts per a molts. A molts batejats les indicacions de l’Església sobre el dejuni o l’abstinència els diuen ben poc o simplement les ignoren. A diferència d’altres grups religiosos que mantenen els signes que els donen una identitat col·lectiva, entre nosaltres s’ha produït una des-socialització de la fe. Això, si ho vivim correctament i no oposem la dimensió externa i la interior, pot ser positiu, perquè ens pot ajudar a viure la Cuaresma amb més autenticitat, evitant reduir-la a unes pràctiques únicament externes i ritualistes.
Per a això, vull convidar-vos a què aquest temps siga, abans de res, una ocasió per a escoltar la Paraula de Déu que, si és acollida en la fe, pot il·luminar la nostra vida, transformar el nostre cor i reorientar-lo de nou cap a Déu. En el relat evangèlic de les temptacions de Jesús en el desert, que es proclama en la celebració de l’Eucaristia d’aquest diumenge, escoltem la primera resposta del Senyor al temptador: «L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu» (Mt, 4, 4). La Paraula, escoltada i acollida en el cor, és la que dóna la vertadera Vida.
El nostre ritme de vida no ens predisposa a aquesta escolta de la Paraula. L’afany pel pa, és a dir, per tot allò que és material, en lo que tantes persones posen la seua esperança, pot tancar el cor a eixa Paraula que ens orienta cap a Déu. L’home d’avui, orgullós del que és, del que fa, del que aconsegueix o del que té, sovint arriba a pensar que no necessita a Déu i pot considerar la seua Paraula com quelcom que no li aporta res. Ara bé, si reflexionem sobre la veritat del que vivim, en algun moment descobrim que tot allò que tenim o aconseguim no ens dóna la felicitat que esperem. El cor de l’home mai s’assacia amb les coses del món: quan ha aconseguit el que volia comença a desitjar altres coses. I és que en el fons estem necessitats de Déu.
*Bisbe Tortosa
