La setmana passada recordava que la veritat de la nostra misericòrdia cap als altres implica estimar-los com quelcom nostre i apiadar-nos dels qui es troben en situacions de pobresa, vivint les obres de misericòrdia, les quals constitueixen un camí segur de santedat. La tradició cristiana ha concretat aquestes obres en un doble septenari, perquè les necessitats dels germans poden ser materials o espirituals. La importància de les obres de misericòrdia en la vida de l’Església es basa en el caràcter decisiu que Jesús les hi dóna en relació amb la sort definitiva de la persona. El primer ensenyament del discurs de Jesús sobre el judici final es resumeix en una frase inspirada en un breu pensament de Sant Joan de la Creu: “a la vesprada t’examinaran de l’amor”. Si interpretem la vesprada com el final de la vida i l’examen com el moment del judici, podem dir que som fidels a l’ensenyament de l’Evangeli.
Les dos primeres obres de misericòrdia corporals són aquelles amb què es remeien les necessitats de les coses sense les quals cap ésser pot viure: la fam i la set. Fam i set constitueixen en la Sagrada Escriptura l’expressió màxima de la pobresa material i del patiment espiritual que pot donar-se mentre caminem en aquest món. Fam i set són expressió de les pobreses més radicals de l’ésser humà. Per això, la primera obligació dels cristians és socórrer a qui passa aquestes necessitats. L’almoina donada al pobre mai és oblidada per Déu. A més de les iniciatives particulars, vull recordar que a l’Església tenim moltes possibilitats de practicar aquestes obres de misericòrdia, bé amb aportacions materials o amb un servei de voluntariat que podem fer realitat col·laborant amb Mans Unides, ajudant a Càritas en la distribució d’aliments o en els distints menjadors socials, etc… Des d’ací vull expressar el meu reconeixement als que esteu compromesos en aquesta causa tan noble. H
*Bisbe de Tortosa
