L’evangelista Lluc, després de les benaurances, ens transmet una sèrie de paraules de Jesús que d’una manera més ampliada trobem també en el Sermó de la Muntanya de l’evangeli de Mateu. Són el seu ensenyament sobre allò que ha de distingir la vida dels deixebles de la d’aquells que no segueixen a Crist. Estem davant unes exigències sorprenents per la seua radicalitat i perquè suposen la superació de qualsevol lògica humana en les relacions interpersonals.
Molts pensen que un bon cristià és aquell que no fa mal a ningú. Redueixen la vida cristiana al compliment dels manaments que ens prohibeixen matar, adulterar, mentir, robar, etc… Per tant, es fonamentaria en una sèrie de prohibicions per no fer mal als altres. Això no és prou per a ser cristià. Qualsevol persona que actua guiada pel sentit comú sap que no ha de fer als altres allò que no vol que li facin a ella.
Les exigències del deixeble de Crist tenen un caràcter positiu: ha de fer als altres tot el bé que puga, allò que li agradaria que feren amb ell. Aquesta exigència té també una lògica humana: en el fons tots entenem que no podem exigir que es faça per nosaltres allò que no estem disposats a fer pels demés. Aquesta actitud, sent més positiva que l’anterior, també suposa posar límits a l’amor, perquè un no estaria obligat a fer el bé si sap que no li correspondran. Jesús ens recorda que actuar d’aquesta manera no té cap mèrit: també els pecadors fan el mateix.
La qüestió que està en el fons d’aquest ensenyament de Jesús és la dels límits per estimar: fins on he d’arribar en l’exigència de viure l’amor al proïsme? Quantes vegades he de perdonar al germà que m’ofèn? En la resposta que Jesús dóna a aquestes qüestions trobem lo propi de la vida del creient: estimar als enemics, fer el bé als qui ens odien, beneir als qui ens maleeixen, pregar pels qui ens calumnien.
*Bisbe de Tortosa
