Què considerem art i què no? Aquesta pregunta comprèn respostes molt complexes, articulades en pensaments filosòfics i disquisicions que poden no satisfer a més d’un. Al llarg del segle XX han hagut intents de intel·lectualitzar l’art i, també, de tot el contrari, és a dir, de banalitzar-ho. Pel que sembla, és l’art objecte de múltiples reivindicacions, interpretacions, controvèrsies i perspectives. Dit d’una altra manera, d’ell s’han servit per enaltir les virtuts de l’ésser humà —en honor d’aconseguir allò celestial—, i per reprovar tot el que es pugui sortir del «cànon».

Hi ha hagut pràctiques artístiques i obres prohibides, censurades i vilipendiades. Hi ha hagut màrtirs, artistes que van patir l’escarni públic per oferir una mirada subjectiva de la realitat circumdant. També s’ha premiat a aquells que, sense posseir el mestratge necessari, han gaudit d’una posició privilegiada pel simple fet de seguir el corrent, de no posar en dubte l’establert. Com tot en aquesta vida nostra, no hi ha res que escapi a la incongruència.

La Història de l’Art ens permet analitzar l’evolució mateixa de l’art, ser conscients de com s’ha anat transformant el seu llenguatge fins al punt de considerar art un objecte quotidià, com podria ser un urinari —si no, preguntin-li a un tal Marcel Duchamp—. A principis del segle XX, de l’art figuratiu es va passar a un art abstracte, conceptual, molt més preocupat per transmetre sensacions que per plasmar aquesta realitat que semblava insulsa, sense gràcia.

UN NOU ART...

Hi ha raons per les que a poc a poc es va abandonar la figuració en aquestes èpoques una mica convulses. Per exemple, podríem assegurar que el referent de les arts plàstiques va passar a ser la música, molt més abstracta. O bé, que a l’espectador es va demanar que s’endinsés en l’obra, que no la jutgés a simple vista, sinó que l’analitzés, que intentés trobar el seu sentit, el seu perquè. Va arribar un moment, en el que era més important el procés de creació que l’obra en si. Va arribar un moment, en el qual l’artista estava per sobre de la seua pròpia obra, fins al punt de convertir-se ells mateixos en obra, interpretant un personatge o paper amb el qual immortalitzar-se.

Dels artistes que van ser personatges, o dels personatges que van saber convertir-se en artista, destaca la figura d’Andy Warhol, qui va saber veure com pocs el rumb que l’art estava prenent a meitat del segle XX. Un art dinàmic, molt més viu i fins a cert punt, juganer; si bé, alguns d’aquests artistes buscaven, també, trencar amb aquest art encotillat i elitista, massa allunyat d’aquesta realitat que, en teoria, pretenien plasmar. En altres paraules, el que van fer Warhol i companyia va ser anar contra el cànon per fer de l’art una cosa pública, a l’abast de tots, un art que «repudiava» la mimesi i invocava als déus de la imaginació i l’excèntric.

Aquest canvi de paradigma va provocar, sens dubte, cert rebuig. Ja fos per la incomprensió de la seua finalitat, pels seus plantejaments una mica extravagants o per una estètica descurada, crítica i públic van ser reticents a acceptar aquests canvis tan dràstics. Aquesta reticència segueix vigent avui dia, i no només afecta el món de l’art, sinó a tot el que es surti d’aquest ordre establert, ja sigui en l’àmbit de la sexualitat, la religió, la política o la raça... Resulta trist, fins a cert punt, que en ple segle XXI es continuï posant en dubte la riquesa de la diferència. Però així som.

TRENCAR BARRERES

És moment, ara ho és, d’eliminar barreres, diferenciacions i suspicàcies. És moment de superar aquestes idees una mica ràncies per buscar nous discursos acord amb els temps que ens toca viure. És per això que exposicions com la que s’inaugurarà el 26 de gener a la sala Sant Miquel de la Fundació Caixa Castelló amb una part rellevant de la col·lecció privada de Juan Redón resulta, si més no, alliberadora en més d’un sentit.

Red*on Toy*s és «una proposta que demostra un cop més l’obsolescència de certs conceptes que l’art modern en els seus anys Pop havia superatRed*on Toy*s, especialment amb Andy Wharhol, però que tornen de tant en tant, amb la insistència d’un símptoma mal curat», expliquen des de la Fundació. Com dèiem, és temps per evitar insistir en la diferenciació entre alta i baixa cultura, una cosa que Warhol i el Pop Art van aconseguir al seu dia.

Juan Redón, especialista en trobar les mil i una representacions de Mickey Mouse, ens ofereix la possibilitat de contemplar aquest singulars «toys» o joguines compartint espai amb obres d’Antonio Saura i Eduardo Arroyo —que també formen part de la seua col·lecció—, així com figures de Batman, Artoys de Kaws, Ron English o Kozick, o fotos de Liliana Porter, Lionel Bayol-Thémines o d’Eugenio Vizuete.

La col·lecció Juan Redón té un caràcter arriscat, fortament provocador, que es tradueix en un projecte intel·lectual de qualitat, el fi del qual és possibilitat l’explicació d’un mon diferent i, sobre tot, personal.