Certes veus se senten ara (que no són les de la bíblica Branca) amb la pretensió de transformar la tradicional Setmana Santa en un ritual de primavera a la manera dels antics jueus; qüestió superada en el cristianisme que celebra la passió, mort i resurrecció de Jesucrist. Una tradició que arranca ja dels temps apostòlics i que emprén el seu ferm caminar després de la Contrarreforma. No fa molt, un destacat polític anglés deia, referint-se al seu país: “Som una nació que abraça, rep i accepta totes les fes, també la falta de fe, però som així i tot un país de fondes arrels cristianes”; expressió que ens pareix sensata i respectable.

La Setmana Santa no és una qüestió folklorista en el sentit menyspreat del terme, encara que per a algun sector ho aparence o ho siga. És la commemoració d’aquells successos que van succeir entorn del Jesús històric. Però sí que és un fenomen entranyablement entroncat amb la religiositat popular dins d’una teologia icònica d’indubtable riquesa en què la imatge --tan profusa en les processons de Setmana Santa-- forma part de l’essència del cristianisme, igual que la paraula; cosa que pareix no van entendre els iconoclastes. Hi ha una perspectiva visual i imaginària en el catolicisme front --o, conjuntament-- a la del protestantisme, que resulta més auditiu-verbal, parlant en termes generals.

Doncs bé, la Setmana Santa té una llarga tradició de segles en el que, per a molts, queda reduïda a desfilades processionals (derivat del llatí “procedere”, anar, caminar cap avant), però als que no pot reduir-se eixe període. Inclús examinant només el fenomen “procedent” un queda sorprés pel nombre de conceptes i vocables que tanca, tant respecte a instruments com a persones. Hi ha, subjacent, una rica simbologia que caldria desvelar-velar en el sentit de llevar el vel.

Això ens porta a destacar, en primer lloc, el seu essencial sentit religiós en què l’aspecte icònic pot actuar com un recurs catequètic. D’altra banda, cal reflexionar també sobre el sentit cultural d’estes manifestacions, encara que no siga este l’objectiu. El fenòmen aglutina a milers de persones i el vessant cultural, inclús no sent la primària, forma part del patrimoni d’algunes regions espanyoles. Però el que ha de quedar patent és que una cosa és la primavera fesol i, una altra, la Setmana Santa. H