De la mateixa manera que el nom de la ciutat de Castelló es troba a la documentació escrit de moltes maneres des del segle XIII fins l’actualitat, tot i que el nom oficial era únicament en valencià fins la promulgació l’any 1707 del Decret de Nova Planta, que va suposar la castellanització dels noms de molts dels nostres pobles; també el nom de la ciutat el trobem escrit de maneres molt diferents a la cartografia del Regne de València publicada entre els segles XVI i XIX, tot i que en aquesta matèria les interpretacions dels noms depenien també d’altres factors externs, ja que molts dels mapes del nostre territori es van publicar a diferents països d’Europa, perquè les impremtes espanyoles quasi que no van publicar mapes fins la meitat del segle XVIII, tot i que hi ha alguns exemples anteriors molt importants.
Així doncs, malgrat les injúries sofertes pel nom al llarg dels segles, i també les errades de cartògrafs europeus que no sabien el què estaven llegint, la denominació de la ciutat apareix escrita amb la forma Castelló amb molta freqüència, i també amb la seua continuació de la Plana. Mirarem tot seguit els exemples principals, ordenats per països d’edició dels mapes, i també farem esment d’algunes altres denominacions, com a mostra d’eixa varietat, però sense esgotar ni en un cas ni en un altre totes les possibilitats existents.
Primer mapa del Regne de València, als Països Baixos
El primer mapa imprès del Regne de València i un dels més bonics existents, és el que va realitzar el geògraf valencià Jerónimo Muñoz al voltant de 1568, però el va imprimir Abraham Ortelius en 1584 a la ciutat belga d’Anversn (foto gran). Era un molt bon professional, però desconeixia la nostra toponímia, de manera que va cometre nombroses errades les quals, unides als casos d’una primera castellanització del mapa, precisament per la intervenció de funcionaris castellans en la gestió de l’edició, els quals, sense demanar permís a ningú i pensant que actuaven correctament, van fer que el riu Millars es convertira en Millas, Betxí en Begi, Llucena en Lucena, Xilxes en Chinches, Onda en Honda, la Serra d’Espadà en Sierra de Spadam, Vilanova (d’Alcolea) en Villanueva, Orpesa en Oropesa... i moltes altres perles fines de característiques semblants. Tan terrible va ser el resultat, tot i que Castelló es va salvar en aquell moment, que l’escriptor valencià Gaspar Escolano va escriure en castellà a la seua obra Décadas de la insigne y coronada ciudad de Valencia, publicada els anys 1610-11, el paràgraf següent:
«...No es menor polilla en esta materia, el escrivir por «Relaciones», como en nuestros días le ha acontecido al curioso Abraham Ortelio, que en la mapa o tabla que desde Flandes ha sacado a luz del reyno de Valencia, en su Theatro Geográphico, ha desquiciado casi todos los pueblos de sus verdaderos sitios y nombres, y nos los presenta con otros tan diferentes, que de aquí a docientos años avrán de entrar en disputas los lectores, y hazer juyzio de que huvo dos reynos de Valencia: uno, el que pinta Abraham Ortelio, y otro el que realmente tenemos...».
Les paraules de l’escriptor Escolano no van tindre cap ressò fora de l’àmbit estrictament valencià, de manera que per imitació del mapa d’Ortelius, al llarg del segle XVII es van seguir publicant als Països Baixos, en especial a la ciutat d’Amsterdam, mapes semblants al què ens ocupa, amb moltes errades referents a la toponímia valenciana, tot i que com que el nom de Castelló l’havien escrit bé per primera vegada, eixa és la forma en què el trobem, entre altres, als mapes fets als tallers de Jodocus Hondius (1606), Johannes Janssonius (1628 i 1636), Wilhelm Janszoon Blaew (1634), Frederik de Witt (c.1690) Valk&Schenk (c.1700), Carel Allard (c.1710), Joachim Ottens (c.1715) i Nicolas Visscher (c.1730) . A partir d’aquesta darrera data els mapes del nostre territori deixaran de publicar-se a Holanda. L’única excepció al que acabem de dir, la trobem al mapa de format molt menut de Pieter van de Aa (1707), inspirat en fonts documentals italianes, i per això llegim Castella della Plana una forma veritablement estranya, ja que haguera sigut més lògic que la primera paraula adoptara la forma italiana Castello.
A França, els cartògrafs usen el terme ‘Castello’
Pel que fa l’escola cartogràfica francesa, l’exemple més antic relatiu a les nostres terres el trobem al mapa titulat en castellà Reyno de Valencia, fet per Nicolas Tassin (1633) on la forma utilitzada es Castello, la mateixa que trobem als mapes (de 1652 i 1653) de Nicolas Sanson d’Abbeville, que era cartògraf oficial del rei francès i autor de l’únic mapa (el de 1653) important conegut fins ara del conjunt dels territoris peninsulars de l’antiga Corona d’Aragó i les Illes Balears, titulat Les estats de la Couronne d’Arragon en Espagne, ou sont l’Arragon royaume, la Catalogne principauté, la Valence royaume et les isles de Mayorque royaume, una obra extraordinària i única de la nostra cartografia històrica.
Dins d’esta mateixa escola, també s’adopta la mateixa denominació de la ciutat al mapa de Robert de Vaugondy de l’any 1749, que pocs anys després fa un altre mapa amb fonts documentals italianes i posa el nom de Castillon. En canvi, el rar mapa posterior de Jean de Beurain de 1760 segueix mantenint la forma Castello.
A Itàlia, imiten el model
de denominació francés
El primer mapa valencià de l’escola cartogràfica italiana conegut és el de Silvestro de Panicale (1649), en el què llegim Castillon de la Plana, i han de passar molts anys fins que Giacomo Cantelli (1696) publique un mapa molt destacable titulat Li regni di Valenza e di Murcia, on utilitza eixa mateixa denominació, que imitaran alguns autors francesos com és el cas de Jean Baptiste Nolin (c.1700) i Nicolas de Fer (1709).
Amb la forma Castillon a seques, ho llegim al mapa de Giovanni Battista Cassini (1712) i ja de les darreres dècades del segle XVIII són els mapes de Antonio Zatta (1775) amb la forma Cast. de la Plana, o Francesco Pazzini Carli que torna a escriure Castillon de la Plana. Finalment, al mapa de Giovanni Maria Cassini (1794), s’escriu Castellon de la Plana, segurament per imitació dels mapes del cartògraf espanyol Tomàs López.
Els mapes espanyols, rars
i tardius, però significatius
Els mapes espanyols són més rars i, en general, també molt més tardius, ja que la cartografia peninsular no es va desenvolupar sinó fins ben entrat el segle XVIII. Ara bé, abans d’això hi ha alguns exemples significatius, com el raríssim mapa de José Vicente del Olmo (1681) publicat dins del seu llibre titulat Nueva descripción del orbe de la tierra --foto menuda--. Es tracta d’un mapa molt menudet que presenta la característica de ser l’únic del nostre territori escrit completament en valencià, però té molts pocs topònims, dels quals en trobem quatre corresponents a les terres castellonenques: Morella, Castelló, Vila-real i Sogorb. De característiques totalment distintes és l’esplèndid mapa de Francisco Antonio Cassaus (1693), un mapa mural de 100 x 70 centímetres, amb els noms de quasi tots els pobles valencians de l’època, però el seu autor era el capellà del virrei de València, Carlos Homodei Moura. Els dos eren castellans, i Cassaus no va tindre cap escrúpol a castellanitzar tots els noms que va voler, i abans inclús de la Guerra de Successió trobem una important iniciativa de castellanització de la toponímia valenciana, per obra i gràcia d’aquest personatge, de manera que, per posar uns exemples, Betxí, Vila-real, Almassora i Castelló, es van convertir miraculosament en Bechí, Villa Real, Almazora i Castellón de la Plana.
La Guerra de Successió i la promulgació del Decret de Nova Planta de 1707 va suposar l’abolició del valencià en la llengua administrativa i, pel que fa la cartografia, la castellanització també va ser la tònica dominant a partir de la meitat del segle XVIII, quan el cartògraf Tomàs López de Vargas, que va treballar durant molts anys al servei de la corona espanyola, va publicar nombrosos mapes de la península ibèrica, entre ells dos del Regne de València de gran format, apareguts els anys 1762 i 1788, respectivament, molt importants pel que fa al seu contingut, i en els dos casos llegim Castellon de la Plana. A finals de segle, en canvi, al Mapa del Reyno de Valencia del botànic i geògraf Antonio Josef Cavanilles (1795) el nom de Castelló figura escrit d’eixa manera, sense més additaments i amb accent i tot. L’any 1812, al mapa de Juan José Carbonel llegim en valencià Castelló de la Plana, també amb accent.
Un darrer exemple, realment molt curiós, el trobem al mapa de la província de València, de l’alemany Schlieben, publicat l’any 1827 i contenint la denominació Castello de la Plana.
Com és natural, amb tots aquests exemples no s’esgota el tema que estem tractant, i ben cert és que tota la cartografia espanyola dels segles XIX i la major part del XX ha seguit castellanitzant els noms, sense parar compte a l’opinió de la gent dels territoris peninsulars on es parlaven altres llengües, un fenomen molt difícil de corregir, ja que durant generacions s’ha estat remant en un sentit concret, però això no és obstacle perquè actualment no es puga restituir la toponímia històrica, sense necessitat de fer ús d’un bilingüisme que pot justificar-se en altres àmbits, però no en aquest tan específic. La recuperació de la toponímia valenciana, tant rural com urbana, és una manera de defensar una vessant molt significativa del patrimoni cultural valencià i, per tant, del també patrimoni cultural europeu.
*Professor titular de Dret Privat i Història del Dret de la UJI.
