L’energia hidroelèctrica, que es produïx a partir de l’aigua i el desnivell dels rius de manera renovable, neta i autòctona, s’ha adaptat al llarg dels últims 100 anys al paper assignat en la cobertura de la demanda del sistema elèctric espanyol, evolucionant des d’una energia de base a una energia de punta per a ajustar-se sempre als requisits de flexibilitat i seguretat de subministrament requerits.
Al nostre país, ha passat de representar el 100% de la potència en els anys quaranta del passat segle a prop del 20% en l’actualitat, aportant un 12% de la producció en un any hidràulic mig.
Esta tecnologia de generació s’ha convertit en una energia de qualitat, fonamentalment centrada a produir en els moments en què el sistema té majors necessitats d’energia i a facilitar els servicis de manteniment de tensió i freqüència de la xarxa.
El fort desenrotllament d’altres fonts de producció d’electricitat com l’eòlica o la solar, caracteritzades per un funcionament menys predicible, ha configurat un nou mix energètic en què les energies de respatler tenen un pes molt important en el sistema elèctric.
En este context, les centrals hidroelèctriques, especialment les de bombament, són un instrument imprescindible per a la correcta integració de les tecnologies de generació intermitent, donada la seua capacitat d’emmagatzematge i la seua gran flexibilitat per a aportar energia al sistema amb rapidesa.
