M’haguera agradat dedicar aquest article previ a la sessió de constitució de la nova corporació municipal a fer un poc de balanç de com ha sigut aquest primer Acord del Grau, de quins reptes haurà d’afrontar el nou govern i quines metes ens posem des de Compromís per a la nova legislatura. Però no em puc llevar del cap el número 1.000, un número que per res del món voldria que tornara a créixer. I si li pegue voltes, encara se’m gela més la sang, el número 1.000 només recull les víctimes de violència de gènere des de 2003 i sabem que aquesta xacra no és cosa nova.
No puc entendre que li passa a aquesta societat, ni perquè no podem parar aquests assassinats, si, assassinats, no crims passionals. El llenguatge és molt important i estic farta d’escoltar eufemismes en aquesta matèria. No podem permetre que amaguen més el que açò és: un femicidi. Com tampoc podem permetre que es tracte d’amagar la violència de gènere dins de l’àmbit familiar amb el fastigós palabro utilitzat per l’extrema dreta i els seus cosins germans, «violència intrafamiliar». Els avanços en la lluita per la igualtat no han de ser reversibles, no podem tornar al punt d’eixida i l’educació i la visibilització juguen un paper més que important. Ja sé que la violència de gènere no es combat fent-se fotos a les portes de les institucions però sí que és molt important que les agressions masclistes no compten amb cap suport social, amb cap minimització de les seues accions. Aquelles persones que diuen que els homes són impulsius, que no es poden controlar, poc de favor li fan al gènere masculí. Si fos un home, em sabria molt de greu que em posaren en eixe sac de persones que no saben viure en societat. Per això és cosa de totes i tots i no podem permetre risses per sota del nas quan algú fa bromes masclistes, quan algú intimida alguna dona pel carrer creguen-se l’amo del corral amb els amics, quan ens arribe alguna imatge d’alguna xica sense el seu consentiment. L’empatia és un valor massa poc treballat en la nostra societat.
Els he parlat de les coses que no podem fer, del que no podem permetre però açò bé amb tot un seguit d’accions que si es poden fer. I és en aquest sentit que l’educació té un paper fonamental, tant a les aules, als patis i, naturalment, a casa, perquè no hi ha millor cura que la prevenció. Per exemple els patis coeducatius. Açò que té un nom molt rimbombant no és més que entendre que els patis de les escoles són els primers espais de socialització dels xiquets i xiquetes i una oportunitat per millorar de manera física i funcional l’espai de joc i, per descomptat, per transformar les relacions de gènere que es perpetuen en la nostra societat.
I un complement a aquesta educació és la formació en perspectiva de gènere perquè els treballadors de les institucions públiques així com, ampliant el seu abast, el teixit associatiu tinguen les eines necessàries per a seguir treballant per la igualtat d’oportunitats entre homes i dones així com contra la violència de gènere.
Com veuen, no és cosa d’una Regidoria, una Conselleria o un Ministeri és una tasca totalment transversal i que necessita el seu suport personal.
*Regidora de Compromís per Castelló
