Tenia pensat escriure sobre el que està passant a Catalunya, de com no s’han de gestionar els conflictes geopolítics, de com la violència (física i verbal) mai soluciona res i de la sentència del procés. Ja en el seu dia vaig escriure un article titulat Ni equidistància ni polarització i seguisc mantenint el mateix pensament, que açò no deuria anar de bàndols i afegiria la immensa contribució cap a desafecció política que aquests conflictes generen.
També vaig pensar a escriure per animar a anar a votar a l’electorat desanimat (i amb raó). De com la política va més enllà de les lluites d’egos i que serveix per a fer polítiques que milloren el dia a dia de les persones. Governs progressistes ho han demostrat amb el subsidi per a parats de llarga duració per a majors de 52 anys a Madrid, amb el tractament dels malalts d’hepatitis C a València o facilitant l’accés al transport públic amb l’Abonament Activa’t a Castelló, entre altres. Malauradament, venen més imatges de contenidors cremats que poder tractar i donar medicació a 8.500 malalts destinats a morir gràcies a la decisió del president Puig.
PERÒ VÉS PER on vaig parar en compte que justament hui és 24 d’octubre de 2019. A més de ser el dia de l’ONU, és el dia que aquest país, per fi, intentarà reparar un deute històric. I sí, també s’ha escrit molt i bé d’aquest assumpte, però com a socialista seria pecat no parlar hui del tema. El dictador Franco serà exhumat d’eixe lloc que van construir amb suor, llàgrimes i sang els qui ell mateix va represaliar. Eixe mausoleu que és la major fosa comuna del nostre país. Encara hi ha qui diu que açò va de reobrir ferides i de remoure les malifetes fetes pels dos bàndols en la Guerra Civil. Tampoc és qüestió de ser anti eclesiàstic perquè l’església no són «los miles de españoles que quieren que las cosas estén como quiso Franco». Afortunadament, la realitat social actual és una altra. Tampoc té a veure amb mirar al passat, sinó saber d’on venim per a saber on anem.
Veure com en estos dies encara hi ha qui s’oposa frontalment a aquesta dignificació de les víctimes del règim serveix per a alimentar les polítiques en memòria històrica dels governs de progrés. I encara que ens amenacen en querelles que queden en res o ens congelen partides pressupostàries aconseguint retardar sols un poc més el que és de justícia i legal, nosaltres seguirem a lo nostre. Amb una mà en la llei i l’altra al cor. Cauran els símbols franquistes de la nostra ciutat tinguen la forma que tinguen perquè no deixen de ser símbols que retroalimenten una irrealitat.
I SEGUIREM dignificant les famílies que no poden plorar com volen els seus avantpassats perquè van ser afusellats i llançats a una fosa pel simple fet de tindre unes idees diferents dels qui van guanyar la guerra. Que no ens emboliquen dient que morts van haver-hi als dos bàndols. Perquè la condemna va ser pensar diferent en temps de postguerra. I això, encara ara, s’ha de restaurar.
*Portaveu de l’equip de govern de l’Ajuntament de Castelló
