Arriba un altre 8 de març. Una jornada plena de reivindicació, de valors, d’anhels i d’objectius compartits. Una jornada que l’any passat va marcar un abans i un després en el moviment feminista. L’any 2018 va ser «l’any de les dones». La vaga del 8-M va culminar un seguit de protestes i de lluites per la igualtat real enxarxades per tot el món i va obrir les portes a una nova onada feminista globalitzada. I hui, amb el treball de totes les entitats, associacions i col·lectius implicats, tornarà a ser-ho; perquè les dones no farem un pas enrere en la defensa dels nostres drets. Enguany tornem a prendre els carrers i la mobilització serà rotunda. Perquè, malauradament, un any després d’aquella fita històrica, encara queda molt per fer i molt de camí per recórrer.

Només unes dades per fer-ho visible. L’escletxa salarial, al País Valencià, se situa en un 34,4%. Això vol dir que una dona treballadora, que desenvolupa una feina d’igual valor que un home, cobra una mitjana de 6.107,76?€ menys a l’any. Malgrat la llei estatal de 2007 per a la igualtat efectiva de dones i homes és evident que la desigualtat continua ben present. Com també ho és l’anomenat sostre de vidre, invisible però terriblement rígid, que dificulta l’accés de les dones als càrrecs directius, limitant les possibilitats de promoció laboral i, per tant, l’autonomia i la independència de les dones. Com a conseqüència trobem que la situació d’ocupació de les dones es caracteritza per la major precarització, menor taxa d’activitat i menor taxa d’ocupació, major taxa d’atur i major taxa de temporalitat i parcialitat. No és cap exageració quan diem que la pobresa té rostre de dona, eixa és l’arrel de les desigualtats.

Per tot això cal seguir treballant, per trencar aquestes barreres, amb contundència, perquè suposen una discriminació per les dones, que provoquen la impossibilitat de desenvolupar plenament les nostres carreres personals i professionals.

I no podem deixar de parlar de la gran xacra que patim pel sol fet de ser dones. Una xacra que només correspon anomenar-la d’una sola manera: la violència masclista. Assassinats, agressions, la violència sexual... Continuen sent actualitat i dolorosament quotidians. I davant a totes aquestes realitats només pot haver una resposta: feminisme. I el feminisme mai no podrà ser ni un eslògan de campanya, ni un eufemisme que puga utilitzar-se per atraure un grapat de vots. El feminisme és, ni més ni menys, que la lluita per la igualtat efectiva entre dones i homes. La lluita pels drets socials, laborals i econòmics de totes les dones; les nostres lluites compartides. Una batalla que sempre ha estat, i que seguirà sent transversal: perquè no és propietat de ningú que no siguem les mateixes dones.

Per això no hi ha prou amb la igualtat d’oportunitats, també cal legislar específicament en matèria retributiva per a garantir la igualtat de tracte i d’oportunitats entre dones i homes en l’ocupació i totes aquelles mesures correctives necessàries per a les resistències a què hi haja presència de dones a determinades esferes de la societat.

Per aquests motius és tan important la jornada de lluita de hui, on ens mobilitzem pels drets de tota la humanitat. I ens manifestem per a recordar que no deixarem de lluitar per la igualtat cada dia de l’any. HSFlb*Portaveu del govern municipal i regidora d’Igualtat per Compromís per Castelló