En la catequesi hem aprés els manaments de l’Església: assistir a l’Eucaristia els diumenges i dies de precepte; confessar els pecats greus almenys una vegada a l’any o en perill de mort; combregar durant el temps pasqual; observar els dies penitencials establerts per l’Església i ajudar-la en les seues necessitats. Es tracta de cinc compromisos concrets que ajuden al creient a conservar la vida de la gràcia i a mantindre el vincle de la comunió eclesial.
Les formes d’ajudar l’Església poden ser diverses: compromisos de voluntariat i col·laboració amb les parròquies i associacions apostòliques, dedicar part del propi temps a un servei eclesial, contribuir amb donatius que ajuden a les seues obres apostòliques i caritatives… Durant aquestes setmanes, els creients, com a bons ciutadans, tenim l’obligació de complir els deures fiscals amb l’estat. En el nostre ordenament jurídic existeix una forma d’ajuda a l’Església que és senzilla i no suposa cap gravamen per als qui decideixen fer-ne ús. És tan fàcil com indicar que un xicotet percentatge de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques es dedique al sosteniment de l’Església Catòlica. Es tracta d’un sistema que pot ser un instrument just de col·laboració entre la societat i l’Església.
És una opció que s’ofereix a tots i que no obliga a ningú. Qui no vulga que es destinen part dels seus impostos a l’Església, no pot ser forçat a fer-ho. Encara que els catòlics tenen l’obligació moral d’ajudar al sosteniment de l’Església segons les seues possibilitats, no estan legalment obligats a utilitzar aquest sistema. Poden fer-ho per altres camins. Per això, si alguna vegada acudeixen a l’Església per una necessitat, ningú els preguntarà si han posat la «x» en la declaració de la renda. Estem davant d’un gest de llibertat en relació amb l’Estat i d’un signe de la llibertat que es viu en l’interior de l’Església. H *Bisbe de Tortosa
