Les persones s’agrupen per tal de resoldre les seues necessitats de manera més efectiva. Poden haver-hi persones autosuficients però això en una ciutat és encara més complicat. Trobar qui es puga alimentar, viure, tindre cura de la seua salut física, mental, cobrir les necessitats formatives, afectives...
Sols no podem. Som éssers socials que busquen viure en companyia. Per això ixen les ciutats, estructures organitzatives creades per a resoldre problemes.
Una ciutat no pot definir-se sols per la suma dels seus membres, ni de les seues organitzacions, ni de les seues associacions. Una ciutat és un sistema complex, format per molts altres sistemes complexos, que funcionen basant-se en unes dinàmiques i, moltes vegades, segueixen uns patrons de comportament determinats.
Cal saber d’on partim, què ens mou, quins són eixos patrons de comportament que ens defineixen. Encara que un govern nou vulga fer les coses «d’una altra manera» per resoldre problemes, per fer funcional allò que no ho sembla, cal tenir en compte les resistències al canvi. En cada persona i grup humà poden ser diferents. Però més enllà de «l’això s’ha fet sempre així», o les resistències perquè es perd «poder» o privilegis en les «noves maneres d’organitzar la ciutat», cal tindre en compte que no partim del buit.
Més enllà que hi haja gent que vinga «de fora» vull destacar la importància del context en el fet que les coses siguen o no possibles, o fàcils. Cadascú dels habitants del terme municipal està dins d’un context determinat: el seu. Viu en un espai determinat, d’un territori concret, en un temps determinat i li han passat coses en tot eixe continu. Cada persona és ella i les seues circumstàncies. Tot allò que ha viscut, a Castelló, al Grau, als districtes perifèrics (quin nom més lleig) li fa tindre uns coneixements previs, té unes creences, una cultura determinada. Cap context hauria de ser millor que un altre però convindreu que el lloc on vius, on treballes, la gent amb la qual comparteixes temps i espai condiciona les nostres vides i les nostres expectatives. Per a bé i per a mal, possiblement. I el treball d’un govern municipal és fer les coses de manera que cap persona se senta exclosa. Prevenir, projectar, pressupostar pensant en la inclusió de cada veí i veïna. Perquè les persones que se senten excloses, del procés, de les decisions, de les inversions, poden perdre el sentiment de pertinença a una comunitat.
I la nostra feina és molt complicada. Perquè les decisions que afecten uns, es viuen com un greuge comparatiu amb uns altres. Perquè els sistemes de creences i valors no tenen per què coincidir ni tan sols dins de la mateixa família, compta dins d’una mateixa organització, o la corporació municipal. El que per a uns és un malbaratament, per a altres és una inversió ben feta, diners «ben gastats». No voler invertir en una acció que beneficia a uns, pot ser aplaudit o xiulat al mateix temps.
Per això el nostre horitzó ha de ser escoltar, raonar i prendre decisions en el benentès que els diners són de la ciutadania i a ella ens devem. I tenir arguments per a les decisions, amb transparència en el procés, i si pot ser, amb la participació activa de la ciutadania que també mira per l’interés comú.
*Vicealcaldessa de Castelló
