És evident que la manera d’entendre l’oci ha canviat. L’estiu serveix, entre altres coses, per a ficar-nos al dia en series de les diferents plataformes d’oferta a demanda que hui en dia han arraconat als canals de televisió tradicional en moltes cases. Resulta quasi impossible no tragar-se algun espòiler d’eixa sèrie que tens pendent de començar o d’acabar en tertúlies de terrassa estiuenques. Últimament em generen molta curiositat les anomenades distòpiques, és a dir, aquelles que recreen un món imaginari que es considera indesitjable. Un món distòpic vindria a ser el contrari d’un món utòpic on tindríem una societat perfecta, justa, sense conflictes i en harmonia. També irreal, evidentment. El món de la literatura, el cinema i la televisió sempre ens han donat societats distòpiques en obres que han servit per a reflexionar i debatre sobre qüestions que ens podrien portar a futurs no tan llunyans gens ideals. Minority report i la seua predicció dels delictes, V de Vendetta i els sistemes totalitaris o Black mirror i com la tecnologia marcarà (ja marca) les nostres vides són alguns dels exemples.

M’IMPRESSIONA com algunes d’aquestes situacions s’assemblen al món actual i dubte si realment no estarem vivint en una distòpia de no fa massa anys. Segur que diferent de la que alguns polítics van preveure. A Castelló, si les previsions d’alguns mandataris del passat s’hi hagueren complit, ara tindríem una Ciutat de les Llengües a primera línia de platja amb certs sous fantasmes. Inclús si el conseller de l’època hagués triomfat el xinés mandarí s’aprendria a les nostres aules. Tal vegada viuríem en unes ciutats amb ponts antipeatonals dissenyats per arquitectes il·lustres, tindríem maquetes mai realitzades en despatxos tancats o un parc d’atraccions desert en cada municipi. S’imaginen el mundial de Fórmula 1 amb multitud de circuits urbans? O com quedaria eixe circuit i els seus voltants una vegada no es fera cap carrera allí? Qui sap on ens haguera portat la megalomania de l’època. Afortunadament, la ciutadania vam decidir fer un gir de 180º i canviar els responsables polítics. Ja no són temps de macroprojectes. Ara s’intenten fer polítiques que es preocupen pel dia a dia de les persones, realistes i amb l’únic objectiu d’un major benestar ciutadà. Ja hem patit massa els deliris de grandesa de certs polítics i la seua poca capacitat de resiliència. Massa vegades ens enroquem en plans que no funcionen i és la nostra obligació si no funciona o no és viable el pla A, passar al B o al que faça falta.

El que per a algú pot paréixer una distopia, per a altres pot ser una utopia i un bon lloc on viure. Si pensem en Vivienne Rook de Years and Years i el seu populisme amb tragèdies de refugiats massa actuals o en els comandants de El cuento de la criada i la seua societat hipermasclista on la dona s’ha convertit en un mer instrument de fertilitat, trobem personatges la mar de còmodes de viure en eixes societats.

SEMPRE podem anar a pitjor si no lluitem per mantenir allò que hem aconseguit i per aconseguir societats més igualitàries i justes. A l’altre costat sempre trobarem algú amb la intenció d’aconseguir societats cada vegada pitjors i més injustes.

*Portaveu de l’equip de govern a l’Ajuntament de Castelló