Molts anys després, als peus d’aquella torre de nom Fadrí, el dolçainer Ximet de Fadrell havia de recordar aquella nit remota en què els seus pares el van portar a conéixer la Plana. Castelló era aleshores un llogaret de cases de pedra i fusta construïdes al voltant d’un Castell Vell situat a la part alta d’un puig sota el qual corria un rierol d’aigües diàfanes que es precipitaven camí del Quadro de Santiago per un llit de pedres polides, blanques i enormes com a ous prehistòrics. La Plana era tan recent, que moltes coses mancaven de nom i per a esmentar-les calia assenyalar-les amb el dit. Des d’aquella nit en què Ximet i tota sa família i tots els vilatans d’aquell poblet muntanyenc van baixar per primera vegada al pla per quedar-se a viure per sempre mai, tots els anys, pel mes de març, els seus descendents rememoren aquella data tornant al que queda de l’antic Castell Vell, junt al qual s’enlaira una ermita.

Ja em disculparà García Márquez per la gosadia de copiar-li el principi del seu llibre més celebrat, però no no me n’he pogut estar ja que crec que els orígens de Castelló de la Plana tenen quelcom de màgic, a l’estil de Macondo. Perquè no em diran vostés que no és màgic que els antics castellonencs decidiren baixar del vell Castelló a la plana de nit fosc, caminant entre aiguamolls arriscant la vida dels seus fills i filles. Ara be, el que no tenia el Macondo del Coronel Aureliano Buendía és el que té des d’uns anys ençà el Castelló de Ximet de Fadrell per Magdalena. Una nova tradició ha arrelat entre la classe política del País, especialment quan la commemoració de la baixada del Castell Vell a la Plana en forma de tumultuosa romeria coincideix amb una campanya electoral. És aleshores quan polítics de tot tipus, tractant de ser els protagonistes per sobre de la vella tradició, es vesteixen de gala a la manera antiga, agafen una canya proveïda del corresponent rotllo i la cinteta verda i comencen a fer camí cap a la Magdalena sempre buscant el millor lloc per eixir en la foto. Perquè a la fi, en el temps de la postveritat, les xarxes socials i el consum compulsiu d’informació, una foto dolenta val més que un bon programa polític.

*Regidor de CSenMoviment