Si alguna cosa destacaria del moviment feminista és el seu caràcter imparable. Enfront de l’avançada a passos ferms dels col·lectius de dones i també de la im plicació activa d’aquells homes feministes que han comprés que sols un món en igualtat serà un món millor per a totes i tots, no esperàvem altra cosa que la contra d’aquells que no volen perdre cotes de poder i que interpreten que la progressió d’una persona o un moviment ha de suposar necessàriament la retirada d’altres.

Hi ha qui diu que la igualtat real ja ha estat assolida. Són les mateixes persones que consideren que la lluita per la igualtat va de victimitzar les dones i criminalitzar els homes. Quina fal·làcia!

Cert és que hem avançat molt, moltíssim. Sobretot en la concepció de la necessitat d’aquesta lluita o inclús legislativament --sembla que prompte tindrem la primera llei de llibertat sexual--. Però també tenim dades sobre la taula que ens mostren un escenari complicat: feminització de l’atur i la pobresa, escletxa salarial i de pensions, els índexs d’èxit escolar... També tenim casos, com els del sindicat de treballadores de la llar o del col·lectiu de dones de la mar que reivindiquen drets laborals en sectors que han estat invisibilitzats per tenir rostre femení.

És per això que enguany a Borriana la programació del 8-M s’ha centrat en la figura de la dona teballadora i ha incidit en l’alumnat i en la creació d’una xarxa de dones i d’homes igualitaris.

Així, aprofite aquest espai per a fer una crida tan simple com ambiciosa. I és que ens mantenim unides. El camí serà llarg però avançarem més si el fem juntes. Sororitat, germanes. Agafem-nos les mans i seguim avançant amb pas ferm.

*Regidora d’Igualtat a Borriana