Bé Carles, ja m’has fotut la columna! És l’última d’aquest 2017 (potser queda una el dia dels innocents, cosa que ja no som) i volia aprofitar-la per a fer balanç, explicar les coses ben fetes --que no sempre arrepleguen els mitjans-- i justificar aquelles que no hem aconseguit tirar endavant, encara.

Però tu, com sempre per lliure, sempre lliure, ho has marejat tot. Molts pensaran que no ho has fet de gust, segur que no, però està clar que no em deixaràs passar aquesta columna, la primera des que te n’has anat (quin eufemisme!) i ens has deixat abandonats. Plomes més hàbils (lo de plomes també un eufemisme al segle XXI) i personalitats del món de la cultura t’han dedicat emocionants paraules, perquè a tots has emocionat sempre. Elles i ells, amics i col·laboradors, han explicat lo trencadora i exaltant que és la teua producció, el teu talent com a intèrpret (recordant a Bach i oblidant a tants altres), la teua ossadia com a compositor, el teu geni com a director d’escena, la teua mirada, molt més enllà de la música; han destacat com vas utilitzar la veu i el cos humà com a instruments. També s’han multiplicat els elogis de col·lectius que coneixien poc (sent generós) la teua obra. No repetiré ací els teus guardons, enumerats amb profusió, però salta a la vista una absència aclaparadora: reconeixements del Ministeri de Cultura, dels premis Max de les arts escèniques, de la Generalitat de Catalunya, de l’Ajuntament de Barcelona. Al sud del nostre Sénia, no trobem els institucionals però sí els populars i de les associacions, El Micalet o Maestrat Viu. Uns no van voler saber-ne res i a altres els ha faltat temps.

Si algú dedueix de les meues paraules que no has estat profeta a la teua terra, ni et coneix a tu, ni coneix la teua terra, Vinaròs, i l’afecte de les seues gents cap a Carles, no sols l’artista que tots no coneixien prou, sinó l’home sempre fidel, sempre lligat, al seu poble. Et trobarem a faltar, passejant per vora mar i pel carrer Sant Tomàs, fent la xerradeta amb un mariner o amb una senyora que et nomena al doctor Santos, ton pare, observant i somrient irònicament, la camisa de quadres i el tabard roig. Et troba ja a faltar el poble… i el mar.

*Alcalde de Vinaròs