Com serà Castelló dins de 20 anys? Quines transformacions viurà la nostra ciutat? La setmana passada Emilio Santiago, un dels ecologistes que millor està llegint els reptes actuals, escrivia una carta futurista a Jorge Riechmann, un referent de l’ecologia política espanyola, sobre el futur del país en 2050. Un exercici de ficció necessari per pensar amb perspectiva l’orientació de les polítiques a impulsar per donar resposta a la crisi socioeconòmica originada per la pandèmia. Precisament en moments de crisi és quan més necessàries són les transformacions per a donar resposta a eixa crisi. La desescalada amb mesures de distanciament ha suposat una crisi del nostre espai públic, concebut per prioritzar als vehicles i desplaçar als vianants. L’aturada de la mobilitat ha provocat la debilitat d’una economia tant depenent del sector serveis com la nostra. La competitivitat econòmica basada en l’estalvi en salaris com la nostra ens ha demostrat fins a quin punt amenaça als sectors més precaritzats. L’amenaça a la salut ha fet palés la importància de l’estat per protegir-nos col·lectivament. L’aturada de molta de l’activitat comercial ha evidenciat la veritablement essencial i el paper del sector agroalimentari.
Castelló, 2040. Un sistema econòmic diversificat i descarbonitzat: l’aposta per la digitalització des del suport públic de noves iniciatives professionals permet aprofitar tot el coneixement per a desenvolupar noves activitats d’alt valor afegit, l’agroecologia s’ha obert pas gràcies a la major preocupació social pels hàbits alimentaris i les seues conseqüències en la salut i, precisament per eixa nova rendibilitat de l’agricultura, el cinturó de la ciutat torna a produir la pràctica totalitat dels aliments que necessitem la població de Castelló, tot i que el clúster tauleller encara genera prop del 20% del PIB de la ciutat precisament per l’abaratiment del cost amb la gran aposta per les energies renovables. La majoria dels carrers de Castelló són d’ús exclusiu dels seus veïns, de vianants, ja que la ciutat es meneja majoritàriament en bici i transport públic, el que ha provocat una disminució del NO2 i de les partícules en suspensió del 50%. Precisament eixa transformació en els hàbits de mobilitat ha provocat que les grans superfícies perguen avantatja sobre els comerços de proximitat. La ciutat és més amable per als xiquets, menys perillosa, i això provoca que tot veïnat es trobe amb més freqüència en espais públics. Les comunitats de veïns han de gestionar la seua pròpia energia i mantenir el seu wifi comunitari, els espais per a les bicicletes i els horaris de recàrrega de cotxes elèctrics.
Sembla impossible. Com semblava impossible fa tres mesos que una pandèmia paralitzés tot el món. Les crisis obrin oportunitats, aprofitem-les. Esperar de braços creuats que es solucionen és sempre un error, no el cometem.
*Portaveu de Podem EUPV a Castelló
