Castelló, una ciutat discreta

O dir «sóc de la soca», com diem habitualment els de Castelló, no té cap prestigi més enllà de les ratlles del terme municipal. No ens enganyem, Castelló és una ciutat discreta i en molts punts somorta.

Però evidentment eixa discreció també soposa uns certs encants. Si una persona castellonenca és de mena viatgera segur que, en tornar, hi troba tots els encants de la placidesa i bonhomia que impregnen la ciutat la major part dels dies de l’any. Ubi panis, ibi patria, que dirien els antics. Certament, ací es pot viure, en general, molt bé. Encara que hi ha gent que prefereix, per exemple, Nova York. Allà ells!

La ciutat és discreta ni que només siga per la poca força de la seua arquitectura o de l’urbanisme. En altres temps era un exemple de mal urbanisme en algunes de les escoles d’arquitectura.

Si a l’edat mitjana es va configurar una plànol prou raonable seguint els passos dels enclavaments militars romans, després, llevat d’algun petit moment de glòria en què es comença a construir el Fadrí que tarda més de dos-cents anys en ser acabat o l’edificació de l’ajuntament al 1687, es el desert. Fins que arribem, pam dalt pam baix, a principis del segle XX, que resulta ser un dels més importants per a l’arquitectura local.

Certament abans, amb la constitució de la junta del Casino antic, durant l’any 1814, ja es veuen els indicis d’una ciutat que millora en molts aspectes i on una burgesia agrícola comença a treure el cap malgrat l’entorn polític espanyol, embolicat i problemàtic, amb la implantació del període conegut com el de la monarquia borbònica de la mà de Ferran VII.

Amb la designació de la ciutat com a capital provincial el 1853 el moviment demogràfic, social i cultural es mou un poc dins la discreció que l’esperit de la ciutat marca . L’economia continua sent agrària fonamentalment. Al terme apareixen alqueries importants construïdes per una petita burgesia que guanya diners amb les exportacions perquè el port ja comença a ser una realitat els primers anys del 1900.

Serà però a partir d’eixe enriquiment d’una part xicoteta de la societat i de benefici per a les classes treballadores, quan la ciutat mostra per primera vegada aconseguix un impuls social autòcton.

Són els feliços anys 20 del 1900. Tot és moviment, sembla que com si s’haguera entrat en un període que ara ens pot parèixer somort i dèbil però que en aquells moments va significar mols canvis. En lo polític amb l’aparició de moviments obrers i republicans desconeguts abans en la somnolència castellonenca. En la millora de l’economia resultat de la primera guerra mundial. La gent desperta a noves influències europees. I el modernisme, com exponent d’una nova concepció en l’art, l’arquitectura i la literatura, però també en una forma nova de quotidianitat va fent el seu camí. Les cases de l’actual plaça de la Independència o algunes altres soltes pels nostres carrers, o l’edifici de l’actual Banc de València, antic Banc de Castelló, en són algunes de les mostres d’aquest període.

Després venen desastres terribles: la guerra civil i la famolenca post-guerra. Mals temps per a la lírica! I s’inicia un nou període, com a la resta d’Espanya, amb anys marcats per una economia diversificada que contracta cada vegada més gent i fa augmentar la població, a partir dels anys 60 del segle passat, de manera gradual però persistent. Apareixen els barris perifèrics amb els immigrants, i el sector de la construcció més el turisme es converteixen en els motors econòmics i, doncs, del benestar social.

És un període de poca gràcia. En tots els sentits però és en el nivell urbanístic i arquitectònic on es veu la mediocritat que aquesta capital provincial du a la pell. Discreta a força de ser mediocre no pot mostrar cap edifici o pla urbà que siga digne de remarcar. Si no parlem de carrers estrets amb alçades de 10 pisos i sense parts verdes o refugis per als incipients cotxes que ho envaeixen tot. Algun edifici oficial, amb l’escut del yugo y las flechas franquistes posa un aire d’arquitectura colonial o d’imitació nazi. Res més. Ni l’estat dona per a més ni la ciutat té alenada per a altra cosa que no siga afirmar l’incipient benestar social que va estenent-se poc a poc.

La discreció de la ciutat, tal vegada no tanta d’alguna d’una part de la seua ciutadania, continua configurant el que en podríem dir la Imago mundi, local. Poca cosa. Es pot ser discret i enormement creatiu al mateix temps. Són conceptes diferents. Però considerar la discreció com un paradigma necessari per tal de mantindre una suposada bona i plàcida vida, acaba per dur-nos a una certa complaença i mediocritat.

On eren, i on són les forces socials, culturals o econòmiques de Castelló? On viu o es fa present una certa burgesia que, a falta de noblesa que mai hem tingut, puga assumir un paper directiu, innovador, despert i culte? L’enriquiment en termes econòmics d’una part de les elits sempre ha dut, en general i en alguns llocs determinats, a la creació d’un entorn estèticament rellevant. I no sols de l’estètica urbana en la què ens anem fixant ací sinó en la que diríem estil urbà. Ací res de res.

Aquesta burgesia,s i existeix, que jo no la veig aparèixer, es desentén de la vida castellonenca. Viu als afores o deu viure a Madrid. Que és d’on els ha arribat una certa impunitat per fer i desfer. O dels poders polítics locals.

Les obres que poden avui en dia donar un aire d’innovació o, com a mínim de moviment, són les fetes per entitats oficials majoritàriament. L’Auditori i Palau de Congressos, el Palau de la Festa... i poca cosa més. La resta de mostres urbanístiques o arquitectòniques (certament de poca imaginació) les hem d’anar a vore als polígons comercials de La Salera o Estepark i para de contar.

On podem vore un símil de les cases modernistes ara en Castelló? Quina persona poderosa, quin industrial o constructor, que han fet molts diners, abans, durant i després de la crisi del 2008 ha construït alguna villa, casa o edifici que siga singular, emblemàtic o, com a mínim, digne de representar-se? Tant poc poder tenen aquests estaments, o tant el difuminen i amaguen que no es veu?

Certament una ciutat és més que l’arquitectura. L’economia, la seua gent, les relacions de poder, etc. Però d’això en podem conversar un altre dia.

Com seria d’agradable a la vista i a la ment de la gent castellonenca tindre alguna cosa material, urbana, què, representant un cert esperit que per una altra banda sempre hem tingut per a algunes empreses, ens poguérem sentir orgullosos!

*Sociòleg i traductor