La retirada del monument de la Creu dels Caiguts ha esdevingut un conflicte que és un senyal de la debilitat del pols democràtic. Durant aquests últims mesos han sigut diversos els articles publicats amb la intenció d’informar des de perspectives històriques i religioses per a explicar amb rigor i objectivitat la necessitat de retirar aquest monument. Però la sensació que és percep és més bé d’irracionalitat i de la por inculcada i transmesa en la nostra cultura política. I la por és una emoció que paralitza.
Els espais públics no poden ser una expressió del totalitarisme amb els símbols d’enaltiment d’un règim que es va imposar per la violència i la sang. El franquisme va instrumentalitzar els símbols religiosos i es va apropiar del seu significat amb una identificació de la religió catòlica amb el feixisme. A pesar de tot, això no és de rebut per als cristians de base ja que no conceben la religió com un espai d’odi ni de revenja cap als vençuts sinó com un espai d’amor i perdó. Així ho van manifestar diferents veus catòliques en l’assemblea de Salvem el Ribalta en la votació per a la retirada del monument de la Creu.
La Direcció de Reformes Democràtiques va traslladar el 31 de juliol del 2017 a la Regidora de Cultura de l’Ajuntament de Castelló un escrit amb unes consideracions, segons l’informe del comitè tècnic d’experts per a la valoració de la retirada de vestigis del franquisme. Segons l’informe no hi va haver cap resignificació del símbol l’any 1979 amb el canvi de la llegenda. El monument no té cap valor artístic ni d’història i és un element artificial afegit a un parc del segle XIX. I no concorre cap de les causes d’excepcionalitat de l’article 15 de la llei 52/2007 de 26 de desembre. En un recent escrit en premsa es reitera pel comitè d’experts la significació actual del monument com un lloc de culte i homenatges al franquisme. A més, és un element estrany a l’entorn del parc Ribalta, un bé d’interès cultural, on malauradament el símbol franquista ha tingut una preeminència fastigosa fet que mai ha contribuït a la reconciliació i normalització democràtica. Tots els ciutadans són conscients de la significació d’aquest monument; tal com se’l coneix en l’imaginari popular: la Creu dels caiguts.
Després de la llei 14/2017 de 10 de novembre de la Memoria Democrática y para la Convivencia de la Comunitat Valenciana és un contrasentit la inacció davant el compliment de la llei. L’eliminació és un exercici polític d’obligat compliment. La història s’escriu amb accions de valor i de compromís. En altres indrets ho han fet. Són els referents com a Callosa de Segura a Alacant i la Vall d’Uixó a Castelló.
Cal alçar la llosa del franquisme com una representació escènica d’una agonia interminable del franquisme amb una dreta no modernitzada, ancorada en el passat. Paradoxalment, aquesta dreta utilitza el discurs de no viure en el passat quan es tracta de recuperar les víctimes dels desapareguts. Finalment, no és debades recordar que el règim franquista va invertir 1086 milions de les antigues pessetes per a recuperar els seus cadàvers. Ara, 79 anys després, es faran les primeres exhumacions a Castelló de les víctimes de la repressió. Fills i nets s’han mort pel camí sense poder veure-ho.
*Membre del comitè tècnic d’experts pel Consell Valencià de Cultura. Presidenta del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica Castelló
