Hi ha moltes persones, massa al meu entendre, que viuen i vibren massa amb modes gairebé sempre passatgeres, de les que fan d’aquest fet cada dia de les seves vides el seu leitmotiv. Doncs bé, els deia que l’1 de Maig sempre està de moda perquè des de 1886 les treballadores i treballadors del món hem tingut un dia de lluita, de reivindicació i de festa al calendari. I aquest dia no ha perdut vigència amb el pas del temps, ni tan sols en els anys on s’han pogut assolir les majors cotes en les conquestes socials, de drets o llibertat. Entendran vostès, que ara, justament en aquests temps que ens ha tocat viure de crisi galopant, on s’ha cronificat com a conseqüència de la pèrdua de valors, de models productius insostenibles, de destrossa del model social europeu, de destrucció massiva del factor treball i la precarització del mateix, etc ..., ens presentem aquest 1r de Maig, des del moviment sindical, amb un sentiment de reforçar el que ha vingut significant i ha de significar per a les classes populars un dia on es cristal•litze les sumes de les demandes i reivindicacions que hem defensat al llarg de tot un any.
Però no m’agradaria passar per alt que estem davant d’un 1r de Maig diferent, on hem assistit en aquests mesos a una legislatura no nata, i hem pogut veure la incapacitat o falta de responsabilitat per part dels partits polítics que van obtenir representació parlamentària el passat 20-D, a l’hora de conformar Govern. A no haver sabut cobrir les expectatives que una part important de la societat demandava, que no era altra que treure al PP del Govern de l’Estat, però no per ser el PP si no per les polítiques que ha vingut aplicant en contra de la majoria social d’aquest país i a favor d’una minoria que en aquests quatre anys de polítiques d’austeritat, d’ajustos, de reforma laboral, de llei mordassa, de debilitament dels serveis públics i un llarg etcètera que, en major o menor mesura, de manera directa o indirecta cadascuna de nosaltres hem vingut patint a les nostres carns. La sensació que molts hem tingut és que no s’ha volgut llegir aquest resultat de les urnes, mantenint o primant més els interessos propis dels partits que els d’aquelles persones que més necessiten unes polítiques que atenguen i cobreixen les necessitats i drets dels quals hem estat desposseïts. És cert que no tots els partits tenen la mateixa responsabilitat, cadascú ha d’assumir la part que li correspon d’acord amb la confiança que en el seu dia van obtenir. Ara bé, amb això no pretenc dir que no val la pena anar a votar, tot el contrari, em permet incitar-los a que es mobilitzen, a fer que mobilitzen a totes les persones dels seus entorns i els facen la reflexió següent. Aquest no és altra que la d’assistir el proper mes de juny a votar, de manera massiva, a omplir les urnes d’il•lusió i esperança, si no desencantarnos de la política, a exigir que aquest cop ja no poden fallar a les persones que més necessiten de l’acció política. Que aquesta s’ha de humanitzar i posar a les persones al capdavant de la seua acció, posant els recursos de l’economia al seu servei, legislar de manera ben diferent i sense prejudicis ni “corsé” de cap tipus, derogar aquestes polítiques que han anat en contra de els interessos generals d’una població que en aquests quatre anys ha estat més desnonada, amb menor protecció social, exclosos del món del treball, mantenint treballs esclaus, suportant el desgast que li han procurat als nostres pensionistes, l’empobriment generalitzat d’aquesta gran majoria social .
Els dic tot això, perquè és des de la política on s’han de posar les solucions a les reivindicacions sindicals, per a l’enfortiment de l’Estat Social. Han de saber, que les propostes serioses, sensates que des de les dues grans confederacions sindicals i de classe UGT i CCOO no s’obriran camí amb la mateixa intensitat si no encertem en el vot. I sense complexos els dic que aquest Govern ha de ser un Govern sensible als nostres plantejaments, progressista, i és clar que sí, d’esquerres. Que transforme aquesta societat afeblida dotant-la d’instruments per al seu empoderament com a societat i orgull de pertinença a la mateixa.
Per això el 1r de Maig no passa de moda, ni passarà de moda, mentre segueixen havent injustícies socials, lladres de guant blanc que buidin les arques públiques, guerres, persones que busquen refugi, manca de llibertats civils però també sindicals, morts al treball, treball indecent i desigualtats, seguirà tenint vigència el dia internacional de les treballadores i treballadors.
Visca el 1r de Maig. Visca la lluita de la classe obrera. H
*Secretari general CCOO CS
