Durant les pròximes dècades totes les generacions recordarem la crisi de la covid-19. Els records seran difusos, subjectius i dispars. Encara estem lluny de saber si els records seran majoritàriament d’una victòria o d’una derrota. Si recordarem amb èxit la batalla contra la major amenaça sanitària dels últims 100 anys, o si la recordarem com una derrota, un repte davant el qual com a societat no vam estar a l’altura. Que esta setmana el Consell de Ministres aprove un Ingrés Mínim Vital és un pas decisiu, probablement el major possible, perquè isquem d’esta crisi amb la moral alta com a societat. Que qualsevol ciutadà tinga dret a rebre entre 700 i 1.000 euros per part de l’estat és un pas importantíssim per ampliar els drets de ciutadania, per oferir una vida digna a totes les persones que vivien ofegades per la precarietat abans de la covid-19 i que durant i després de la covid-19 no saben ni com omplir la seua nevera.

A més és una mesura de reactivació econòmica ineludible davant una paràlisi de l’oferta i la demanda econòmica, perquè si el percentatge de població en risc de pobresa augmenta del 25% al 35 %, les conseqüències per al consum seran terribles, i fins i tot economistes liberals però intel·ligents com l’antic Ministre De Guindos l’han defensada.

ELS DETRACTORS de l’ingrés mínim vital fa unes setmanes que alcen una sèrie d’arguments bastant inconsistents contraris a la seua aprovació: que generarà atur perquè ningú voldrà treballar, l’experiència de Finlàndia durant 2 anys demostra que es mentida, ningú es conforma amb un ingrés tan baix podent-lo augmentar, a més, serà compatible amb rendes pel treball mínimes. Que és financerament insostenible, és mentida, els càlculs del Ministeri de Seguretat Social i de la Vicepresidència de Drets Socials demostren que es factible econòmicament. Que ens tornarà més ganduls. Fals. El que permetrà és viure amb més seguretat, més llibertat, tindre més oportunitats per emprendre projectes vitals més autosatisfactoris i contributius per a la societat.

Ampliar el contracte social i el concepte de ciutadania amb un ingrés mínim serà una conquesta decisiva davant un futur on la robotització de l’economia pot provocar la destrucció progressiva de més llocs de treball -si no s’aposta per generar nous llocs de treball en els treballs de cures amb suport públic- i que Espanya siga pionera en la implementació d’este dret és una victòria a celebrar i a defensar dels atacs dels seus detractors, que sempre són els màxims beneficiaris de les vides de precarietat en les que basen els seus èxits.

*Portaveu de Podem EUPV a l’Ajuntament de Castelló