El poder judicial ha parlat des de la seua independència i després de culminar un procés jurídic exemplar i transparent. Caldrà respectar i acatar la sentència que ha dictat el Tribunal Suprem, que alguns no ho faran, ja ens tenen acostumats. Però, com per a no respectar la decisió judicial acudiran, una i mil vegades, al concepte de Democràcia, no em sembla que estiga de més fer de nou un apropament des de la filosofia política a un concepte tantes vegades utilitzat i, al meu parer, poques vegades entès en tota la seua veritable dimensió.
El primer és un apropament jurídic-polític molt comú i també molt cert. Democràcia és etimològicament poder del demos i el demos, que no el etnos, és la comunitat de ciutadans que es donen unes regles i normes de convivència jurídicament establertes en una Constitució que obliga a tots per igual, és the rule of law, l’imperi de la llei. Ningú es pot situar per damunt d’ella i el que ho fa, voluntàriament es col·loca fora de la comunitat democràtica.
És una argumentació difícilment rebatible, però al fil d’aquest argument raonem, expliquem, acompanyats per Kant i Habermas, el sentit últim de l’estat lliberal-democràtic des de la filosofia política.
Avui, ens agrade o no, les societats obertes i democràtiques, plurals i complexes ja no proporcionen una veritat última que done explicació de tot i marque el camí a seguir. Se estableix un desajust, que és consubstancial a elles, entre allò que és just i legal (àmbit de l’Estat, de la Constitució) i allò que és bo (àmbit de les distintes concepcions del bé o de la vida bona). Quan s’absolutitza una concepció particular del bé, una ideologia, una forma de pensar, es produeix una clara mostra de no entendre a l’Estat democràtic.
ELS INDIVIDUS de al modernitat tenim molt clar que som un jo (subjecte de dret) però vivim en societat, hem de tornar al nosaltres, però com no podem deixar de ser subjectes de la modernitat, el «nosaltres» no pot ser un nosaltres com el d´abans, un nosaltres substantiu, essencial, ple de referències de sentit: Deu (religió), pàtria (etnos/nació), classe social o qualsevol altra referència de sentit.
La gran virtut de la modernitat és establir un ordre polític al servei dels ciutadans des de la seua condició de ciutadans i no des de una confessió religiosa, una identitat nacional o una ideologia determinada. Si ens tenim que reconèixer i conviure dins de les nostres societat plurals i complexes, no és des de una religió (catòlica, jueva o islàmica) o des de una essència nacionalista identitària (catalanista, euskaldun o espanyolista) sinó des de la nostra mútua, comú i compartida condició de ciutadans que es troben, conviuen i es reconeixen en la esfera público-política de l’estat democràtic. És la nostra condició de ciutadans la que ens ajunta. És el que el mestre postkantià Jürgen Habermas anomena integració procedimental.
En les democràcies formals, l’adjectiu formal és essencial i el que done autèntic sentit a les democràcies. Formal no es contraposa a real perquè la veritable realitat és la formalitat. Aquesta formalitat ens explica que allò més important no és el què (àmbit de les distintes concepcions del bé, de la vida bona, de la ideologia o de la referència de sentit), sinó el com (àmbit del que és just, del que és legal, de la llei que institucionalitza el respecte dels uns als altres). Són democràcies procedimentals i la seua integració es basa en formes democràtiques, drets compartits i regles de joc.
Això és el que inexplicablement, antidemocràticament, en contra de tota societat moderna i il·lustrada, trenquen els independentistes el 6 i 7 de setembre i per això han estat jutjats. Per això no són presos polítics, perquè no estan empresonats en virtut de les seues idees sinó per trencar la integració procedimental habermasiana i amb ella les regles bàsiques de les democràcies modernes. El tsunami-democràtic, abans de ocupar aeroports i tallar carreteres de forma «pacífica», es clar, podria repensar les seues bases teòriques. I ara, per suposat, tornen a la política democràtica, que és el terreny d’on mai tindríem que haver eixit.
*Catedràtic de filosofia
