França és avantguarda europea per a moltes coses. En els últims anys França ha viscut les derrotes dels projectes conservadors (Sarkozy) i socialistes (Hollande) davant la seua pròpia incapacitat de gestionar la nova realitat originada després de la crisi de 2008. Després que el país de la Il·lustració s’aproximés al precipici de l’èxit neofeixista del Front National de Marine Le Pen, el victoriòs príncep francés Emmanuel Macron va començar el seu mandat amb l’enorme oposició social generada per l’anunci de la pujada d’impostos al dièsel, una política de transició ecològica que oblidava les desiguals càrregues socials. Dos anys i mig després Macron ha rebut una nova derrota a mans de les candidatures ecologistes en les eleccions municipals de fa dos setmanes. La resposta no s’ha fet esperar: tot el govern ha presentat la seua dimissió i Macron ha anunciat 15.000 milions per accelerar la transició ecològica com a eixida a la crisi economia de la covid19.
Espanya ha de realitzar també en els pròxims anys un enorme esforç per posar-se al dia en les polítiques de descarbonització del nostre model econòmic i ho haurà de fer en un context particularment dur com una crisi econòmica. En les últimes setmanes s’han donat alguns passos encertats i altres contradictoris. Espanya va desconnectar la setmana passada 6 de les seues 15 centrals tèrmiques, un fet que tindrà efectes sobre l’ocupació. Col·lectius ecologistes han criticat que la Llei Estatal de Canvi Climàtic sols es fixe com a objectiu reduir un 35% d’emissions en 2040, per baix de l’ONU i de la Comissió Europea. El motiu, el risc que eixa transició siga massa brusca per al nostre sistema productiu. La Llei de Canvi Climàtic contempla un Fons de Transició Justa com a mecanisme de democratització d’eixa descarbonització de l’economia per donar resposta a la necessitat d’esforços desiguals.
Durant les últimes setmanes el sector citrícola s’ha tornat a mobilitzar contra els riscos que implica el cotonet per al sector. Amb més exigències fitosanitàries, però sense inversions en investigació que compensen les restriccions químiques. Amb la competència internacional en preus, però sense competir en exigències sanitàries. Amb acords neoliberals intercontinentals d’intercanvi de productes alimentaris, però amb l’objectiu d’arribar al 25% de cultiu ecològic en 2030 segons l’Estratègia Europea de Biodiversitat. Les protestes del camp són contradictòries, tenen elements conservadors i progressistes. Igual de contradictori que un Ministeri aposte per l’agricultura de proximitat i un altre justifique els acords neoliberals intercontinentals. Aïllar la transició ecològica de la resta de l’agenda política serà la garantia més gran del seu fracàs. Observem l’ona verda que sacseja França després de pràcticament una dècada de polítiques erràtiques que han sigut el combustible de l’extrema dreta.
*Portaveu de Podem EUPV
