L’actualitat política i mediàtica em fa plantejar-me inevitablement una pregunta: algú pensa que els assumptes col·lectius poden treure’s del damunt sense diàleg, negociació ni acords entre les parts? Algú es pensa que amb postures absolutistes, colps a la taula, imposicions i confrontació aconseguirem eixir-nos-en de cap circumstància?
L’AVL defineix el diàleg com la «discussió o negociació amb la finalitat d’arribar a un acord entre les distintes posicions». Per la seua banda, política és la «ciència i art de governar, que tracta de l’organització i de l’administració d’una societat en els seus assumptes col·lectius».
Les persones passem els dies dialogant per arribar a acords sobre assumptes que van més enllà de la individualitat: a la feina, amb les nostres caps i companyes; a casa. Ens passem la joventut negociant amb els pares l’hora de tornar a casa o intentant fer entendre a les nostres professores que eixe 4,9 és en realitat un aprovat ple d’esforç i constància.
La nostra vida es basa en fer compaginar les nostres necessitats amb la resta d’individualitats i de la societat mitjançant la comunicació. Però totes sabem que si es sobrepassa el respecte i l’horitzontalitat, difícil serà trobar punts en comú que ens permeten avançar. I com allò personal és polític, no puc comprendre de cap de les maneres que allò que fem cada dia no ho puguem traslladar al nivell institucional. Potser alguns representants polítics no estan a l’altura de la ciutadania.
Ara tenim l’oportunitat d’apostar pel diàleg. Volem negociació i volem acords que desbloquegen els conflictes. Volem una política útil que estiga a l’altura de tota la societat castellonenca.
*Candidata de Més Compromís al Congrés
