9de juliol de 2006. Mentre el papa Benet XVI celebra la missa que culmina el seu viatge a València des d’un altar de 2.700 m2 --sí, heu llegit bé, de 2.700 m2-- sobre el pont de Monteolivete, alguns resen agenollats mentre es freguen les mans per darrere pel negoci que estan a punt de fer.

Entre ells, presumptament, Juan Cotino, regidor del PP a València, president de les Corts, delegat del Govern i director general de Policia, estos dos últims càrrecs amb José María Aznar de president. Es tracta d’un peix ben gros del partit.

I a pesar que ara sembla que cap càrrec popular el coneixia, com normalment ocorre en estos casos, el temps sol posar a cada u al seu lloc i en el juí que s’està celebrant a Madrid ja són més d’una desena els implicats que estan cantant i l’acusen clarament com a cap de la trama.

No sé a vosaltres, però a mi este cas em fa especialment ràbia. En primer lloc, perquè aquells dies vam haver de sentir per part dels Camps, Rita Barberá & Co. el discurs de sempre. Que els que no volien la visita del Papa no eren patriotes, ni catòlics ni, en definitiva, bones persones.

Per això t’encens en flama quan tens la visió en perspectiva i ara lliges en l’hemeroteca d’aleshores que els organitzadors «convidaven els pelegrins a fer la ola quan arribaren les autoritats». Mentrestant, es van oblidar per complet dels 43 morts i 47 ferits de l’accident del metro que hi havia hagut cinc dies abans.

I per això, és necessari, ara com abans, fer justícia. Perquè alguns dels que estaven allí pregant, alhora s’estaven saltant el seté manament. I sobretot perquè al final no ens podem quedar amb la impunitat de la imatge de Cotino posant-se la corbata per montera davant del Follonero, ni amb les seues conegudes i més que lamentables declaracions: «En mi vida he podido meter la mano, pero no la pata».

*Alcalde de Betxí