Tinc una samarreta que diu exactament això, Mujer tenía que ser, i la última volta que la duia va vindre un homenot de dos metros d’alçada d’un partit neoliberal i em va fer un mansplaining en plena intervenció a les Corts. Això del mansplaining no és més que dir-li a una dona que no s’entera pel fet de ser més jove, pel fet de ser dona o per tot junt. La qüestió és que fins i tot quan arribes a una edat considerable i eres dona, encara que sigues diputada o caixera en el súper, has de seguir suportant moltes de les animalades que algun que altre senyoro amolla. I clar, una ja n’està farta.
I si a sobre et toquen la butxaca doncs l’assumpte ja se n’ix de mare, mai millor dit. L’escletxa salarial de gènere existeix: les dones cobrem menys que els homes. I tot i que per llei està prohibida la discriminació sexual al remat la diferència econòmica és notòria. Així un home promociona laboralment abans que una dona, té més oportunitats de trobar feina i finalment les pensions més altes les reben homes. Sols cal fixar-nos en la manca de dones en llocs de responsabilitat, en que les dones a l’atur quasi doblen als homes i en que les nostres pensions són més reduïdes. I això sols ho neguen els mateixos que diuen que tampoc hi ha canvi climàtic malgrat a febrer tinguem 25 graus.
El 22 de febrer és el dia contra l’escletxa salarial, però desgraciadament no patim esta discriminació sols al febrer, sinó tot l’any. La diferència salarial és tan bèstia que les estadístiques mostren que una dona des de novembre fins al 31 de desembre treballa debades, gratis, per la cara.
Per això el feminisme és vital, perquè només assimilant que totes i tots som feministes i actuant com a tal, aconseguirem algun dia cobrar a final d’any com a iguals i deixar de pensar que «dona tenia que ser» per suportar comportaments masclistes que te toquen la moral i la butxaca.
*Portaveu adjunta de Compromís a les Corts
