El nostre model econòmic actual està basat en el fet que el treball remunerat es pot seguir fent perquè el treball domèstic recau principalment en una part del col·lectiu humà, majoritàriament, que no cobra per fer-ho: les dones. Eixa part de la família que treballe, o no, fora de casa té com a «obligació» cuidar fills i avis, posar la rentadora, encarregar-se de planxar, netejar casa, replegar el bany, prendre compte què cal comprar, prendre compte de què cal rentar. Ja sé que em direu que a vostra casa no (quants? de veritat?).
A la majoria de les cases ocorren miracles. La roba passa de tirada al terra del bany, a neta, planxada i plegada a l’armari. La nevera buida, en tornar del treball està plena. De menjar comprat al lloc adequat, a un preu raonable després de comparar i revisar ofertes. Classificada, en una nevera neta (sí, amics, les neveres cal netejar-les. I les cortines es renten. La roba del sofà, també. Les parets, de tant en tant).
Acabem vivint en un entorn saludable, amb les condicions de vida adequades perquè hi ha gent que es preocupa del fet que així siga. A les vostres cases qui és? I si no són les dones, en el vostre entorn com va?
Els treballs de cura recauen en una alta proporció en les dones. Dades de l’Institut Nacional d’Estadística ens mostren que diàriament les dones dediquen dues hores i mitja més que els homes a les tasques de la llar. Moltes vegades damunt de la jornada laboral. Una feina no remunerada i no comptabilitzada en el PIB. Heu pensat si totes eixes persones que treballen hagueren de preocupar-se també de les feines de cura? Podrien fer-les, podrien mantenir el seu horari laboral i la seua feina si haguessen de rentar-se la seua roba, comprar, netejar, cuidar malalts, fills...?
Us heu plantejat per què, quan externalitzem la feina de la llar, són també dones les que la fan? Us heu parat a pensar en les seues condicions laborals? Són un col·lectiu laboral que treballa en condicions de gran precarietat.
No és la meua intenció en aquest article criticar el fet que hi haja una gran majoria de dones fent les feines de la llar sense remuneració. O amb una remuneració baixa i amb escassos drets laborals. La meua intenció és que reflexionem sobre el fet que es relegue les dones a esta feina i que es lliure als homes de fer-la. Com si es tractara de l’ordre natural de les coses.
Cal evidenciar que eixe treball en la llar és la base de tot el sistema, malgrat que siga invisible, perquè es fa gratis. Hem de donar valor a eixe esforç pel manteniment de la vida. Hem de poder repartir-lo entre tots els membres de les famílies. Perquè és important. El treball de cura és essencial, hi ha moltes activitats que generen valor i cal que cuidar els altres en tinga. No pot ser que en el segle XXI encara continuem encarregant-li a la meitat de la població que cuide a l’altra meitat. Darrere del treball productiu hi ha algú fent la feina de cura sense cost per al sistema.
El dia 8 de març és un bon dia per redefinir el que volem fer la resta de les nostres vides. Per reflexionar si volem que ens ajuden, ajudar o compartir les responsabilitats. Per recordar que no totes les dones tenim les mateixes oportunitats, ni la mateixa situació. Per adonar-nos que si les dones s’aturen, el món s’atura.
*Vicealcaldessa de Castelló
