Divendres, a les dues i mitja tocades, eixia de l’ajuntament a fer un mos, amb la gent del meu grup municipal, com gairebé cada dia des de fa més d’un any. Un mos ràpid, i tornem al nostre despatx.
Va ser al Passatge de la Participació Ciutadana, i resulta de tal lirisme que em negue a acceptar que fos casual, que una veu pronunciant el meu cognom m’obligà a aturar-me i girar-me. Era una senyora gran a qui no conec, caminava amb crosses, però la seua veu era potent i clara, i tenia un somriure com el que només tenia la meua iaia. Els jure que és cert. Em va dir: “Nomdedéu, ara a València. El que convinga. Però tu a dormir a casa, fill, que eres castellonero, com jo”.
És, ho dic des d’una emoció que no oculte, el millor resum possible de tot el que m’han dit i escrit estos dies, al voltant de la meua eixida de la vida política municipal. I miren que propis i estranys, coneguts i desconeguts, m’han dit coses, i la majoria bellíssimes.
Doncs sí. “Ara a València”. A València i a tot el país, perquè m’incorpore a l’organigrama de la Conselleria i hauré d’ocupar-me d’un dels principals problemes que tenim plantejat com país i com a societat. Doncs sí, “el que convinga”. No el que em convinga a mi, sinó el que convinga en impersonal. Perquè francament, a mi ser Vicealcalde, de fet, ser regidor de la teua ciutat em sembla el màxim honor que pot tindre algú que fa política. I jo ara i ací estava, i estic, molt còmode. Conec la feina. Forme part d’un bon equip, que ja comença a estar rodat. Des de la finestra veig el Fadrí (i cada vegada que el veig recorde que és allí dalt on vaig demanar a Lizbeth que es casara amb mi, i aquell sí, ens regalà pocs anys després a Gal·la). Però “el que convinga”. I si convé renovar equips a Castelló, es fa, i si convé posar els meus coneixements al servei del Govern del país, ho faig com un honor immens. Amb responsabilitat.
I sí, jo “a dormir a casa”. Si la feina em deixa, cada dia obriré i tancaré els ulls a Castelló. Com a poc, com a metàfora potent del que també m’ha demanat molta gent, incloent-hi l’Alcaldessa: “no t’oblides de Castelló”. No podria. Sóc “castellonero, com ella”.
Ara marxe quedant-me. O em quede però vaig a treballar fora, no sé com dir-ho millor o pitjor. Els errors que he comés ja no tenen solució, la gent que ve darrere ho farà millor.
Mai oblidaré la generositat d’esta ciutat, en haver-me permés durant anys, formar part del seu Ajuntament. I sóc conscient que alguns elogis que he llegit semblen una necrològica! No n’hi ha per a tant! Hi ha massa feina per a entretindre’ns amb nostàlgies i retrets. Ens veiem... H
*Secretari Autonòmic d’Ocupació
