A por ellos, oee, oee!

Y a por ellos fueron. Ovacionats des de tots els racons d’aqueixa Espanya miop que acaba de constatar que Catalunya ja no li pertany, els cossos de seguretat d’un estat insegur que es descompon a trossos van anar a totes. Van anar per les tietes de pèl blanc i mocadors de Caixmir i a pels joves de pendents platejats i tabac d’embolicar. A per estudiants, caixeres de supermercat, veterinàries, pensionistes, aturats, emigrants andalusos, senegalesos, valencianes, extremenyes, gallecs, metges, agricultors, músics, ecologistes i hipsters. Enviats des del plasma per Rajoy van anar, oee oee! a pels néts i a per les seues àvies, a les que acompanyaven de la mà mentre guardaven cua sota la pluja per a poder votar. Van carregar contra els qui atenien a un home que patia un atac al cor i que després moriria. Mentre milers de persones protegien pacíficament les urnes, el Govern del PP llançava tot el seu odi contra el poble organitzat amb la ira que naix de qui se sap impotent i entre insults van trencar, un a un, tots els dits de la mà d’una dona a la qual, com a moltes altres, van agredir sexualment amb tocaments. «También a por ellas, oee, oee!» i així fins a les més de 800 víctimes que va deixar el Govern del PP entre les persones que, armades únicament amb una papereta, de forma pacífica esperaven per a votar. Rajoy no buscava restablir cap legalitat. Era una venjança i una advertència.