Els refugiats

Ella i la seua cosina, com a dones joves i atemorides pels relats que circulaven aquells dies sobre la feredat dels soldats, estaven fugint. La guerra ja estava decidida i molta gent temia represàlies i desgràcies. Ma mare i la seua cosina acabarien en un camp de concentració francès. Sortosament no era ni Auswitsch ni Buchenwald. Però no era tampoc un lloc de repòs. Van sobreviure. Com a refugiades.

Van tindre sort perquè el marit de la seua cosina tenia la nacionalitat francesa i gràcies a ell al cap d’un temps prudencial, per por a patir represàlies, ma mare va poder tornar a casa. Però el cert és que aquest període seu de refugiada la va marcar per a tota la vida. Ho duia a dins encara que va tardar en poder exterioritzar-ho.

Refugiat és qui busca refugi. Ara, en la nostra societat de benestar i pau, la paraula i el que implica ens sembla un univers distant, enormement llunyà. Només, de tant en tant, i a través dels mitjans de comunicació, però no pel coneixement personal d’alguna persona refugiada o per haver-ho patit en carn pròpia, tenim una imatge del que significa ser refugiat.

Alguns personatges insignes més o menys coneguts han posat per escrit les seues vivències: Stefan Zweig, Walter Benjamin o, més proper, Emili Gómez Nadal. Però en la nostra història col·lectiva la dura realitat de ser refugiat és encara prou viva malgrat els esforços fets per la historiografia franquista per amagar l’allau que es va produir els darrers dies de la guerra. En el cas de la gent valenciana hi ha haver dos camins principals per a fugir a la cerca d’un refugi. Ja fora des del port d’Alacant o per la frontera de Port Bou milers de persones van emprendre el camí de l’exili. Alguns tornarien amb el pas del temps, d’altres no.

La fugida del 39 va estar una ferida grossa i sagnant per a la societat espanyola en general i per a la valenciana molt particularment. Tant per la quantitat com per la qualitat dels que van haver de fugir. Les imatges, que ara resulta fàcil de reproduir, són una mostra de molts factors: de la guerra, clar, però també de la maldat i els odis. Per sort són temps passats.

Passats per a nosaltres. Però no per a milers, massa milers, de persones què, no massa lluny de casa nostra, a l’altra banda del Mediterrani, s’han convertit en refugiats. Sirians, afganesos, libis.... Gent que fa encara poc vivien unes existències pròximes als nostres models de vida occidentals. Amb els seus treballs i dèries quotidianes, en cases i habitatges ara destruïts.

Si mirem amb un cert deteniment les imatges de la televisió fàcilment podem entreveure, entre molta d’aquesta gent, figures i situacions molt similars a les que van patir els nostres refugiats. A la fi tots som iguals en el desig d’una vida en pau malgrat colors o religions!

Després de la I Guerra Mundial que anà des del 1914 al 1918 es va generar una riuada d’emigrants que fugien del conflicte. La llavors encara incipient Societat de Nacions va assumir el repte d’ajudar aquestes persones. Es va crear, impulsat per l’explorador i activista social noruec Fridjof Nansen, un passaport per a que els refugiats de la guerra tingueren un document que els reconeixia la seua condició de tals i que era internacionalment reconegut. I que per eixa raó els conferia alguns drets entre les nacions bel·ligerants. Va estar una mostra de solidaritat enorme. Un total de 52 països el reconeixien amb la qual cosa se’ls donaven garanties humanitàries als seus posseïdors. Es van donar uns 450.000 passaports i es construiren camps per als refugiats en diferents països entre els quals hi havia, ironies de la història, Síria.

Els podria sonar aquesta música als polítics del món? Però molt concretament als europeus, molts dels quals van patir les conseqüències de la guerra, de les guerres, la Primera i la Segona mundials que foren tant destructives i van acabar generant corrents enormes de gent desplaçada i empesa a buscar refugi en un lloc diferent del que tenien per residència.

Foren milions de refugiats recorrent el paisatge europeu. I en uns temps en què alguns països, mostrant-se solidaris amb les desgràcies alienes, s’oferiren a acollir molta d’aquesta gent. Molts europeus van trobar asil i assistència en llocs que ara pateixen el drama de la guerra. I els llocs d’acollida no eren forçosament rics ni vivien en l’opulència que avui senyoreja en molts estats europeus.

Ens convindria molt i molt fer un exercici de memòria històrica recent. Com podem vore no cal anar massa lluny en el temps per a trobar mostres de solidaritat universal. Com no hauríem els actuals europeus vore’ns en l’obligació moral i ètica de ser empàtics i solidaris amb aquelles poblacions que sofreixen la desgràcia de l’exili?

Si mirem encara més a prop podem considerar d’una enorme actualitat el drama viscut pels països de l’antiga Iugoslàvia. D’això fa molt poc de temps. I tots tenim en la memòria les imatges de gent, de famílies com les nostres convertint-se en refugiats. Això fa dos dies. Però en certa mesura vam saber, com a mínim, si no ser solidaris activament, permetre que s’obriren les portes europees per acollir-los.

Ara la situació que es pateix a les nostres portes, tan poderoses i infranquejables, s’ha convertit en un drama que no ens pot deixar indiferents.

Des d’Espanya a Grècia, totes les ribes del nostre mar, són una frontera inhumana, terrible i pretensiosa que rebutja aquella gent que no té altra opció que la fugida. La població europea en general es mostra disposada a l’acollida perquè molts de nosaltres tenim coneixement o experiència del que significa marxar, emigrar, buscar refugi. Però ara no es tracta ja d’una mera voluntat vaga i sense concreció.

Els polítics, empesos pels nostres vots, han de mostrar-se solidaris i oferir acollida als refugiats i refugiades. Hi ha lloc per a tots en la llar europea. I si no cabem ens hem d’encabir siga com siga. No s’hi valen excuses de mal pagador. Fet amb sentit democràtic, racional, de pura solidaritat les nostres terres no poden deixar sense ajuda tanta gent en desgràcia.

Una societat democràtica i forta com la nostra no pot mirar només amb els ulls de l’economia o del poder polític. Les institucions europees no han de mirar-se el melic i ser egoistes. Crear algun tipus de document que garantira als refugiats un mínim de benestar.

Tampoc la ciutadania ha de caure en el meninfotisme o la comoditat . Ni que siga per simple humanitat, hauríem de ser solidaris.

*Sociòleg