+
Accede a tu cuenta

 

O accede con tus datos de Usuario El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
 
   
 

Opinión

 

La clave política

Encontres en la tercera fase

 

Ignasi Garcia Ignasi Garcia
29/05/2020

Re-mi-do-do-sol. Amb aquestes cinc notes musicals els extraterrestres de Spielberg ens venien a dir una cosa així com «Bon dia. Com esteu?» i contactaven per primera vegada amb la humanitat, en la pel·lícula Encontres en la Tercera Fase. I jo, supose que com tothom, tinc moltes ganes que avancen aquestes fases per poder trobar-me amb les persones que estime. Per mi l’única fase vàlida serà la que ens permeta abraçar la gent. No puc evitar emocionar-me quan pense en totes eixes abraçades perdudes que li dec a ma mare, en eixes abraçades que, com canta Vetusta Morla, ens han prohibit. Eixe dia, quan arribe, hauria de ser festa nacional.

Mentrestant, continuem amb les fases, les mascaretes i el gel hidroalcohòlic. Jo continue fent-me creus sobre quines coses podem fer o no. Llegint les normes que ens fica el govern, no puc evitar recordar aquells treballs de grup que féiem entre quatre, cadascú amb un punt de vista diferent, i que quan els uníem ni teníem el detall d’unificar-los.

I ÉS QUE mentre en alguns sectors les normes es relaxen per moments, en altres continuen fermes, i et fan dubtar sobre si estem exagerant o anem cap a un rebrot de la pandèmia. A Madrid, la dreta continua amb les privatitzacions salvatges. Sembla que algunes s’han oblidat ben prompte dels aplaudiments i dels homenatges i han optat per fer el de sempre: tirar al carrer a professionals sanitaris i destruir el servei públic de salut. Ací, tenim la sort que revertir les privatitzacions siga una prioritat per al govern del Botànic perquè, com he dit sempre, les polítiques progressistes, les que inverteixen en serveis públics i personal, seran les úniques que ens salvaran d’aquesta i de qualsevol crisi.

No fa tant de temps l’objectiu comú que teníem era aplanar la corba, és a dir, no saturar el nostre sistema sanitari i poder atendre a totes les persones. I en aquell moment calia que ens sentirem part d’un col·lectiu, que el que féiem no era només per nosaltres, sinó perquè cap sanitari haguera de prendre la terrible decisió de salvar un pacient i deixar un altre a la seua sort.

AQUEST CONFINAMENT no s’ha viscut igual en les famílies que s’han quedat sense ingressos, que en les que no han parat de treballar, entre aquelles persones que han pogut quedar-se a casa i que entre aquelles que han hagut d’eixir cada dia al carrer i arriscar-se. Però sobretot, on s’ha viscut d’una manera diferent -els ho puc assegurar- ha sigut a les portes d’Urgències, a les plantes dels Hospitals i als serveis que havien d’aconseguir el material en mig de la voràgine.

I arribats a aquest punt, i amb l’amenaça d’un possible rebrot, hi ha una pregunta fonamental: que fem amb el nostre sistema sanitari? En quines condicions de recursos materials, humans, econòmiques, volem que estiguen els nostres treballadors essencials? Com ho pensem pagar, amb aplaudiments o amb diners? Ja veuen al final, estiguem en la fase que estiguem, els debats seriosos acaben portant-no sempre a l’infrafinançament valencià.

*Portaveu de Compromís a l’Ajuntament de Castelló i a la Diputació provincial