Dilluns centenars de persones eixien als carrers de Castelló per llançar un crit unànime en favor de la vida en igualtat i en contra de la violència masclista. Com cada any, a més de la manifestació multitudinària, també es realitzaren meses rodones i conferències amb motiu del 25-N. M’agradaria destacar especialment les activitats del divendres passat, al Parc Ribalta, per ser de les més multitudinàries i de les que més em van commoure.

Com sabran, cada any per aquesta data, les entitats realitzen tallers i teatre al Passadís de les Arts. El passeig acull una decoració molt visual i acolorida que representa tot el treball previ en conscienciació i prevenció de la violència masclista que du a terme l’associacionisme feminista de Castelló. Divendres passat vam estar allí per donar el nostre suport al manifest contra les violències masclistes, un text que ens recorda una realitat que massa vegades ignorem, especialment els homes.

Mentre escoltava la regidora d’Igualtat, Verònica Ruiz, llegir el manifest, va passar una cosa que em va posar enfront de l’espill i em va fer reflexionar sobre el que faig, el que he fet i el que puc fer per acabar amb la cultura de la violència masclista. Un grup d’adolescents es va arrimar a la taula del costat per demanar gomets blancs. Amb aquests adhesius, les xiques van marcar en uns panells les situacions en què s’havien trobat en algun moment de la seua (curta) vida: «m’he sentit incòmoda quan m’han dit piropos», «he utilitzat el mòbil per sentir-me segura» i «m’he sentit insegura quan tornava a casa».

Sota cadascuna d’aquestes afirmacions hi havia un bon grapat d’adhesius blancs, una manifestació molt visual d’allò que pateixen, perillosament acostumades, tantes dones. Si elles s’havien sentit d’eixa manera, quantes dones al meu voltant s’hauran vist en situacions similars? I, alguna s’haurà sentit insegura o incòmoda per culpa de les meues actituds?

L’espill no sempre retorna allò que volem veure reflectit, però cal que els hòmens ens fem eixa pregunta. Com, per exemple, què cal que faça perquè cap amiga o desconeguda es senta així mentre està amb mi i/o amb altres homes? Potser és el moment que ens qüestionem nosaltres en lloc de demanar-los a elles que siguen valentes a tota hora.

LA DESIGUALTAT ÉS fruit del masclisme i el masclisme té moltes maneres de manifestar la posició de superioritat masculina. Hem normalitzat molts comportaments i concienciar-nos ha de passar per repensar-los i treballar per canviar-los. Justament eixe mateix divendres, el periòdic que estan llegint publicava en la portada els principals caps de cartell del pròxim FIB. Nou fotografies d’estrelles de la música; totes, fotografies d’hòmens. Li ho vaig compartir a la meua companya Marta Sorlí i ella em va retornar una altra reflexió que em retornava a l’espill: perquè hi haja igualtat cal que nosaltres acceptem que hem d’apartar-nos perquè elles puguen estar.

Si volem un món just i igualitari, els hòmens ens haurem de ficar davant l’espill, que són elles, callar per un moment i escoltar la meitat de la societat que silenciem per sistema.

*Portaveu de Compromís a l’Ajuntament de Castelló i diputat provincial