Ens havien dit que eixa pretensió nostra de fer unes festes populars no podia ser. Que era perillós, perquè proposàvem molt i hi havia el risc que es produïren avalots... I a més a més, per a què? Ens deien que el nostre poble no era propici per a la festa, érem gent seriosa i devota i no anava amb nosaltres tot allò de l’enrenou del moviment al carrer.
Les festes, tal i com les havíem conegudes anteriorment, estaven farcides d’inauguracions, com la del Real de la Feria, amb places de bous portàtils prefabricades i de competicions molt ordenades, on tots i totes podíem anar a mirar. Hi havia també El Parador, especialment aquell del Caserío, deliciós espai amb catifes i aromes camforats, on alguns podien anar per a ser vists. Fins i tot les festes havien de donar-nos-les lligades i ben lligades, perquè nosaltres “no sabíem” fer-ne, de festes.
I va resultar ser que sí, que sí que vam saber fer festes. Al maig de 1979 van eixir un parell de penyes (Llimonà i Vi i la Brusa) i al setembre, 20 més, les 22 primeres penyes que es van organitzar per a formar l’actual Comissió de Penyes. Gent normal, que tenia ganes de fer festa i divertir-se en llibertat, sense que els prejudicis i les vergonyes que algú ens volia posar al cap.
Així, l’Ajuntament va haver d’acceptar aquell moviment festiu que va començar ara fa ja 40 anys i va haver de donar participació a la Comissió de Penyes per a, més tard, crear la Junta Local de Festes.
No vull deixar d’esmentar la figura de l’alcalde Carceller, per la implicació i les facilitats que va donar al moviment, i a tots els regidors de festes, presidents de la Comissió de Penyes des de 1979 al 2019. Moltes felicitats a la Comissió de Penyes.
*Portaveu Compromís Vila-real i president Comissió de Penyes l’any 1982
