Per qualsevol xiquet de Suera o Tales allà per principis dels anys seixanta, la fàbrica era una paraula comuna i quotidiana. Un terme que pertanyia a això que, ens enteraríem anys després, els hermeneutes alemanys denominen la lebenswelt (el món de la vida). La fàbrica formava part del nostre món de la vida. Quasi tots els pares del poble anaven a la fàbrica --el meu, d’esperit emprenedor-- va ser una excepció i es va dedicar al comerç, la fàbrica d’Onda era el sustent essencial de les economies familiars i les nostres mirades expectants d’infants es fixaven en aquells fumerals infinits que pujaven cap al cel. En el nostre paisatge hi havia eres amb taulells amuntonats secant-se al sol, hòmens puja’n i baixant, com Sísife, eternament en bicicleta, i una paraula la silicosi, que no sonava bé i que denominava una malaltia roín.

Vaig tardar a vore’n una per dins. Era vint anyer i acompanyat d’un amic que treballava en la classificació vaig entrar en una per primera vegada. La impressió no va ser massa bona. Hi havia prou de brutícia i molta pols. Res a veure amb l’actualitat. Tinc amics molt implicats en el sector i el canvi ha sigut sideral. L’alta tecnologia, la informatització, i la innovació constant fan del sector de la ceràmica una autèntica mina, que lluny de ser prebenda o regal de la natura, ha estat fruit de l’esforç, del treball, l’empenta i la dedicació d’un poble i d’una gent.

Ací està el clúster de la ceràmica amb totes les seues virtualitats i capacitats, punter al món, una autèntica joia de la qual, la societat que l’envolta, no sé si és massa conscient. Hem de revertir aquesta situació. Cal construir un hagiografia de la ceràmica, fer apologia, ficar en peu un relat on quede patent tota la seua història, tot el que és, el que ha significat, significa i pot significar en el futur. I s’ha de fer-ho partint del sector, les empreses, la societat civil, contant en el suport de les administracions públiques. Alguns visionaris ja fa temps que ho van veure, Enrique Navarro amb el Museu de la Ceràmica d’Onda va començar, Samuel Falomir, amb la seua intel·ligència política, ho vol continuar. Però és cosa de tots. No podem tindre les escoles de ceràmica mig plenes o no trobar gent preparada per a treballar d’electromecànics, per ficar un exemple.

Al llarg d’aquests primers sis mesos com a president, molts actors del sector ceràmic han tingut la deferència de visitar-me i escolta’ls ha sigut de gran profit. Cal explicitar alguns dels reptes que l’indústria ceràmica té per davant:

a) Matèries primes i energia: L’obtenció de matèries primes és vital per al sector, els permisos d’explotació de mines no poden eternitzar-se i les fonts d’energia no poder ser un fre a la competitivitat d’un sector netament exportador.

b) Formació: Abans ja fèiem menció. La formació professional a distints nivells (informàtica, electrònica, mecànica, idiomes, administració, disseny, economia) ha de possibilitar enfrontar amb garanties el repte de la quarta revolució industrial.

c) Logística: El corredor mediterrani no és una opció, és una necessitat. Les plataformes logístiques per exportar a qualsevol país, sobre tot d’Europa, haurien de tenir agilitat, flexibilitat i rapidesa.

d) Pacte social: L’empresa és empresa de tots i tots han de sentir-se part d’ella. Per una part, res es pot fer sense comptar en els treballadors i treballadores del sector; per altra, les decisions de l’administració que regulen la vida laboral ha de comptar també amb l’anuència de l’empresa.

D’aquella fàbrica de la meua infantesa a Cevisama hi ha tot un camí. Cal continuar transitant-lo amb fermesa i convicció. Anem endavant!

*President de la Diputació